Acaba setembre i he de tornar al pla. És a dir, al Clot. Quina mandra! Estic aquí des de darreries de juny. La meva estada és similar a la dels ramats. Si vaques i corders pugen a finals de juny per gaudir de prats ufanosos i d’aire pur, bon punt apunta la tardor recorren el camí invers. Com una servidora. Triscar per muntanyes, en senders mig amagats entre matolls, m’ha servit per distanciar-me dels maldecaps urbanites. Lluny queden Torre Salses i els comerços lleidatans, carrers col·lapsats per obres, tràfic caòtic, tecnologia esnob, i el més inquietant de tot: els afers maldestres dels polítics ídem. Les caminades pirinenques m’integren com mai en la natura. Visceralment en formo part, deixo de contemplar-la com paisatge i sóc sensible a les destrosses humanes que l’assetgen. Que ens assetgen…
Ei, no em malinterpreti vostè! No sóc pas una eco-ansiosa. Malgrat el que diguin els vaticinadors catastrofistes, no crec que el planeta se’n vagi a Can Pistraus. Vade retro. Ens sobreviurà. Al llarg dels mil·lennis les ha passat de tot colors, i sempre acaba surant. Els que potser no ho farem serem nosaltres. O tindrem menys qualitat de vida si no hi posem remei durant el temps que ens resta. Temps que no ha de ser absolutament desesperançador perquè, com avisa l’optimista, millor dit, el pessimista informat Patrick Boucheron a «El tiempo que nos queda» (encara no l’ha llegit vostè?): «No es un tiempo pera sentarnos a esperar, sinó para percatarnos de todo lo que aún no hemos perdido y podemos disfrutar». La por al desastre inexorable no ajuda a prevenir-lo. ¿Què tal si actuem per deixar bocabadada la catàstrofe?…
I una manera infal·lible de sorprendre-la és l’humor. Prenguem nota d’un altre llibre que defuig els avorrits catastrofismes ecologistes d’anar pel món apocalíptic: «Ecorrelatos inacabados, sin fecha de caducidad» (Editorial IV Centenario, 2024). Vint-i-vuit contes del geògraf Carmelo Marcén per diagnosticar la crisi socioambiental de manera irònica i provocadora, que inciten al compromís responsable amb la natura sense alarmar. Fresca i descarada, la proposta afronta les nostres contradiccions amb la llibertat que dona l’humor. Què no? Atenta la «troupe» als esperpèntics i sorneguers contes del llibre: el dels germans Marx assaltant el Ministeri del Medi Ambient! O el del món adorant al pop Paul. Freguen l’escarni. Qui avisa no és traïdora. Amén?
