Enllesteixo aquesta mini-sèrie amb sengles anècdotes marineres esdevingudes a Turquia i a Itàlia, respectivament. En el llarg viatge que vaig fer, en solitari, a contrades otomanes, vaig a anar a petar a Kaleüçagiz, un llogarret pesquer on s’organitzen creuerets per admirar Simena, una ciutat lícia mig submergida en la Mediterrània. Era setembre i gairebé no quedaven turistes, així que vaig contractar, per quatre duros, un vaixell turístic. La situació va ser una mica surrealista: em vaig trobar navegant en una nau de dimensions respectables, on hi cabien 30 passatgers, amb un capità venerable i el seu fill d’uns 10 anys com a únics acompanyants. Tot d’una, mentre xerrava amb l’home, em vaig adonar de qui pilotava l’embarcació: el xavalet! Sembla que, com érem pocs i hi havia confiança, el nen va aprofitar per fer pràctiques. Sortosament, vam completar el tour sense que passéssim a forma part del jaciment submergit. A l’Alguer el perill venia de la grandària de les onades, no de la petitesa del pilot. Volíem fer una excursió marítima per la costa del Cap Caccia i atracar a l’espectacular Grotta di Nettuno (això sí, si el mar està esvalotat, el vaixell passa sense deturar-se a la cova, l’accés a la qual, envoltat de roques, és una maniobra de risc). L’encarregat dels bitllets ens reiterava que amb aquella maregassa era “molto pericoloso e impossibile entrare nella caverna”. Impossible, això sí, fins que li vam dir que érem un grup de 25 col·legues: “Venticinque persone? Ingresso alla grotta cento per cento garantito”. ‘Poderoso caballero es Don Dinero…’.
Sessió: No iniciada
