Quan et roben et trobes fatal, indefens i ultratjat. La reacció natural i apropiada és acudir immediatament a la policia a denunciar els fets i també a rebre consol, auxili i suport. Doncs res d’això. Conec un parell de casos recents on les víctimes de robatoris han anat a denunciar fets a la comissaria dels Mossos d’Esquadra i els han demanat si tenien cita prèvia. Quins daixonses! Aquesta és la versió policial del “torni vostè demà” del funcionariat. De fet, jo també puc aportar una anècdota personal sobre el mateix tema, en aquest cas referent a la Guàrdia Urbana. Fa poc vaig anar a les 11 del matí (no pas a les 3 de la matinada) a la comissaria de Lleida perquè vaig perdre el mòbil i em van dir que fins a les 4 de la tarda no hi havia els companys de les denúncies. Vaig haver d’anar-hi fins a tres vegades. Ara recordo el gag del gran humorista Miguel Gila, on fa de bomber. Li truquen per un avís d’incendi i mira l’agenda. “Li va bé que anem dilluns, a quina hora més o menys”?, li pregunta a l’afectada. Això dels Mossos i la Urbana és una cosa similar, pura desídia administrativa envers les persones que han de protegir i que paguen per això. Temo que aviat veurem als infartats demanant tanda a les Urgències, com si fos una carnisseria.