Tinc una petita llista (que podria ser tan llarga com espai disponible) d’escriptores i escriptors de reconegut prestigi que van haver de conviure amb diverses malalties al llarg de la seua vida amb el consegüent patiment físic i emocional que cada condició regala sense mirar qui. No hi ha genialitat capaç de protegir ningú de les xacres, malures o morbositat que la resta de mortals patim també, en silenci o no. Ans al contrari, es diria que és la mateixa insanitat el que és capaç de convertir-se en eufòria o vitalitat, fent difícil discernir si el geni ho és malgrat la malaltia o a causa del mateix mal. No classificaré aquest llistat en malalties físiques o mentals, perquè les afeccions més diverses s’agermanen i uneixen esforços perquè no les puguem distingir unes de les altres, en cas que això fos possible. L’acromegàlia de Julio Cortázar –el gegant que mai no va deixar de créixer–, la tuberculosi de Poe –conegut sobretot pels seus relats fantàstics i d’horror–, l’esquizofrènia de Virginia Wolf –figura destacable del modernisme literari– o el torturador insomni de Kafka –que lluny de la catàstrofe a nivell neuronal li va proporcionar un estat d’al·lucinació conscient– figurarien sens dubte en aquest inventari, en cas que algun dia algú tingui temps a perdre i n’elabori un treball de recerca. No obstant, de cap de les maneres es podria obviar l’autor que per a mi seria un dels seus màxims representants, Charles Bukowski.
L’he triat perquè protagonitzi aquest petit espai per més d’un motiu. En primer lloc, perquè tot just s’ha complit el trentè aniversari de la seua mort a San Pedro, Califòrnia, el 9 de març de 1994. En segon lloc, per la influència del seu poderós estil literari. I, en tercer lloc –encara que he d’admetre que per a mi seria el més important– perquè va patir d’un acne virulent durant gran part de la seua vida, deixant-li per a sempre visibles cicatrius a la cara. “A vuitè curs va esclatar l’acne. Era el pitjor cas de la ciutat. Tenia grans i erupcions a tota la cara, fins i tot al pit. Em va succeir quan tot just estava començant a ser acceptat com a líder i noi dur. Em vaig haver de retirar i mirar la gent des de lluny, com si estiguessin en un escenari. Només que els altres eren en un escenari i jo l’únic espectador” (El camí del perdedor, capítol 28).
Em considero una admiradora de l’obra literària de Bukowski, la major part de la qual és autobiogràfica, però sempre m’havia causat rebuig i fins i tot temor el seu cinisme autodestructiu que el va dur a l’alcoholisme i a la inevitable degradació física que ben segur va ser la causant de la seua mort per leucèmia als 73 anys. Però ho admetrem un cop més, el desequilibri provocat per la seua desgraciada infantesa a causa dels maltractaments que rebia del seu pare, agreujat després pel rebuig social que la seua aparença provocava, devia ser l’ingredient imprescindible perquè arribés a ser considerat el pare del realisme brut, alhora que el poeta maleit i un dels autors més influents del segle XX. Quan vaig llegir el relat que ell mateix feia de les cures setmanals a què se sotmetia en un hospital per obrir-li les pústules i com va haver de recollir el títol de la seua graduació sense rebre ni un aplaudiment, vaig reconciliar-m’hi fins i tot emocionalment. Només una persona que ha experimentat encara que sigui un u per cent del seu patiment és capaç de posar-se en la seua pell, literalment parlant. Seria impossible imaginar-lo en el meu cercle d’amics o coneguts ni com a company de feina (el seu únic treball estable va ser el de carter durant uns anys, fins que un editor li va pagar el mateix sou perquè es dediqués plenament a la literatura), però li vaig permetre abocar tota l’amargor i ressaca emocional que ell necessitava vessar en els seus escrits.
Si la qualitat literària d’una obra es mesura pel canvi que experimenta el lector quan l’ha llegit, aquest hauria de ser un dels meus autors favorits. “Algunes persones no embogeixen mai. Quina vida més horrible deuen de tenir.” (C. Bukowski, 1920-1994)
