Escric aquest article sota l’impacte de les terribles notícies que van arribant de València, de Castella-La Manxa i Andalusia sobre les inundacions provocades per la dana que s’hi ha format aquesta passada setmana. No tinc a disposició un balanç definitiu de víctimes personals i de danys materials, tot i que és ja evident que es tracta d’una tragèdia. Segur que quan llegiu l’article s’hauran concretat molt més els detalls de la catàstrofe.
Les tragèdies, sobretot si són properes en l’espai i el temps, són capaces d’eclipsar qualsevol de les altres notícies que tenia en cartera per comentar. Però la meva capacitat d’anàlisi d’un episodi com aquest és realment escassa. Per això em limitaré, a banda d’acompanyar en el dol a les víctimes, a alguns aspectes sobre els quals crec hem de reflexionar i fer promoure l’adopció de polítiques que facin difícils –tant de bo les fessin impossibles– desgràcies com aquesta.
La més important per a mi és la necessitat, absolutament indefugible, d’atenir-nos a les exigències d’un urbanisme racional i respectuós amb la natura. Bona part de les desgràcies que hem viscut es deuen a la ignorància d’aquesta norma. És més; els nostres avantpassats la respectaven normalment. Tenien un coneixement ancestral de les males passades que gastava la natura i procuraven no situar-se en aquells llocs que havien estat objecte recurrent de riuades o d’altres catàstrofes naturals.
Però la revolució industrial i l’explosió demogràfica ho va trastocar tot. Des del segle XIX no respectem les normes del seny natural, construïm on ens abelleix i pensem que serem capaços de contenir les forces de la natura. Hem construït i urbanitzat en llocs on els nostres avantpassats no ho haurien fet mai i hem modificat el substrat físic en què tenen lloc aquests fenòmens. L’any 1982 vam patir a Ponent la darrera riuada catastròfica –poc desprès, per cert, de la riuada del País Valencià que va fer petar la presa de Tous. Aquella riuada ens va mostrar el camí, potser no gaire engrescador, de fer molt més estrictes les condicions per promoure operacions d’urbanització i edificació. Massa vegades veiem com s’imputen al Govern de Catalunya obstacles exasperants per a l’autorització de noves instal·lacions i s’hi oposen les facilitats que s’ofereixen en comunitats veïnes com el País Valencià i l’Aragó.
No crec que s’hagin de confondre les demores burocràtiques amb les exigències mediambientals. Una cosa no va necessàriament lligada amb l’altra: podríem ser molt més ràpids en tràmits burocràtics i continuar mantenint la necessitat de justificar la sostenibilitat mediambiental. Proposo que lluitem per aconseguir-ho.
Una altra de les moltes derivades d’aquesta catàstrofe, no gaire deslligada de l’anterior, té a veure amb la necessitat d’afrontar el canvi climàtic que ens afecta. Ja sabem que de canvis climàtics sempre n’hi ha hagut. Però el que ara patim és el nostre i del fet de saber afrontar-lo en depèn el nostre futur i els dels nostres fills. Deixar que ens governin indocumentats que el neguen no és la millor garantia de futur.
