Cada vegada que miro la roca sobre la que està feta la casa on visc des de fa 30 anys em ve la imatge del meu padrí picant pedra per fer els fonaments. Sense màquines, a pic i pala. La casa va ser primer una cantina, després van afegir el molí i el forn de pa, i van aixecar un pis amb habitacions, lavabo, cuina i rebost. Al paller i al corral hi campaven conills i gallines, i a les golfes s’estenien filats de llum i l’antena de la primera tele. Els padrins escoltaven Radio Pirenaica enganxats al foc mentre bevien café de tupí i es cruspien torrades amb oli que regalimava. Els draps de ganxet de la padrina reposen a llits, taules i cadires, i el rellotge que el padrí va portar d’alguna fira encara toca les hores. Casa és ell, callat i fumant, i la padrina prenent el sol i regant les plantes. Durant molts anys la casa es va emplenar de persones i veus. Ara ens hem quedat soles les gates, la gossa i jo. La casa s’ha fet vella i antiga, té 70 anys. De vegades és hostil, freda i trista, però em sento afortunada, pagant factures entre les ruïnes de la meva intel·ligència, com diria Gil de Biedma. Tinc on caure morta. Els anglesos, tan savis i sensibles amb la llengua, diferencien entre “home” i “house” com ho fan entre “sky” i “heaven”.
Sessió: No iniciada
