Les persones no som tan diferents les unes de les altres. Sembla com si, a la majoria, ens haguessin cosit de dins enfora, muntant un principi de vulnerabilitat, de voluntat d’estima i ser estimat, de necessitat de tacte i contacte. Després, les agulles es torcen. O es torç la jugada. De vegades és el fil, que no està ben aconseguit. I tot aquell cabdell d’emocions i pensaments esdevé jersei o bufanda, persona introspectiva o jovial enjogassada. És a dir, tu no ets la mateixa que si haguessis nascut a Tir. Tampoc ho series si haguessis perdut la mare de joveneta. O si fossis la gran de sis germans.
Tots els soldats dels diaris que l’Oriol Riart ha compilat a Érem feres. Diaris personals de combatents a la guerra civil (Pagès ed. 2023) pensen el mateix de la guerra. Que fa feredat i deshumanitza. És igual què els ha dut al front: l’amor a la pàtria, a déu, a la llibertat, a la república; o l’obligació. Quan són en una trinxera són tots ells igualment vulnerables. Tots es descoratgen davant les minses racions de menjar; la gana, oh, la gana. Tots ells es desesperen davant el malestar neguitejant per falta d’higiene i, sobretot, els exasperants paràsits. El sopor i l’avorriment que els doblega l’ànim. I, sobretot, la terrible aviació, els bombardejos, les metralladores. La brutalitat del conflicte i el terror de ser viu. I, al final, la petitesa de cadascú. No som més que cuques menudes, fràgils, en un món atroç. Som petits pedaços de roba de fil, trencadissos, que les Parques –o els interessos econòmics mundials– poden rompre en qualsevol moment.
Els combatents que l’Oriol recull eren de qualsevol dels bàndols que ens imaginem. Podria haver estat el meu padrí. Que va combatre. I que feia veure que disparava quan li ordenaven que fos contra civils. Que també va fer un diari i, durant la dictadura, el va fer desaparèixer. Però podria haver estat qualsevol dels nostres padrins. Et diré més, qualsevol de nosaltres. Per què no? Que ho expliquin a Ucraïna, a Palestina, a Rússia, a Síria, a Burkina Faso, a la República Democràtica del Congo… La guerra és gratuïta i aleatòria. La guerra són unes tisores d’or que esqueixen cordills de vida, persones, tan normals com tu.
Però ara: estels als arbres, llumetes al carrer i papers de regal. Omplirem casa d’aromes, de presents i de persones i, com que potser ho farem amb il·lusió, no goso ser l’aixafaguitarres completa; perquè de vegades, algunes poques vegades, el nadal no és només consum i aquesta raresa cal preservar-la.
Així que em remeto al discurs de Blanca Llum Vidal quan, la setmana passada, en acceptar el premi Carles Riba de poesia, va demanar celebrar-ho només amb una mitja festa perquè, com que “no hi ha cap novel·la que aturi la guerra” una festa que no és sencera deixa espai, encara, a les veritats de l’altre, a tot allò que ens incomoda o que ens fa pena o que ens remou. I així, potser, no serem tan egoistes de brindar eixelebradament. No dic que haguem d’emmudir; dic que, potser, encara que ens sentim lluny de les bales-tisora, si potser només fem mitja festa, podrem tenir una cadira sincera a taula. Una cadira on hi pugui seure la consciència que el món és ple de petiteses, de fils-persona, de fragilitats, més semblants que diferents. Bones festes, com es pugui.
