De la mateixa manera que els culers enyorem el Barça de Guardiola, els melòmans (ni que sigui del gènere pop) trobem a faltar aquelles Eurovisions d’antany on els cantants sabien cantar i les cançons, en general, tenien un cert nivell. Alguns se sorprenen de la posició que va assolir el tema “Zorra” (de postal démodée, diria jo): a mi m’estranya més aviat que no quedés l’última. Una lletra pretesament reivindicativa i cutre, una senyora amb una veu plana i uns ballarins estrafolaris que recordaven l’“Insupportable Bébé Tout Terrain”, aquell senyor amb xumet i bolquers que durant una Festa Major es passejava per Lleida dins d’un colosal cotxet de nadó 4×4. De fet el mestre Battiato ja ho va resumir perfectament a la cançó Up patriots to arms:“no tinc jo la culpa, si existeixen espectacles, amb fum i raigs làser, i l’escenari és ple, de necis que es mouen…”. Tampoc entenc que Rússia estigui vetada al festival, i que en canvi hi pugui participar Israel, un país que està massacrant milers de persones (homes, dones, infants, sanitaris, periodistes, membres d’ONG…). En el tema de Palestina, jo ho tinc molt clar: als autors d’aquesta atrocitat històrica els haurien de pelar a tots, sense contemplacions. Chapeau per la que havia de ser la portaveu de Noruega al festival, que va renunciar i va ser molt clara respecte als motius “s’està produint un genocidi”. I pel que fa als responsables del festival, com diu la frase, “si ets neutral en situacions d’injustícia, has elegit el bàndol de l’opressor”.
Sessió: No iniciada
