‘Bares, qué lugares’

Sí, m’he apropiat el títol de la cançó de Gabinete Caligari: avui la cosa va de bars (i de restaurants). El nom prové del llatí barra (obstacle), paraula que al segle XIII donava nom a la barrera que separava la gent als tribunals de justícia d’Itàlia. Després el mot va viatjar a França i Anglaterra, transformant-se en bar, en el sentit actual. El bar ha fet fortuna: Catalunya té 42.000 bars i restaurants, un per cada 193 habitants. La majoria dona un servei correcte, alguns, excel·lent, i uns pocs, pèssim. Per exemple, no m’agraden els locals que a determinada hora de la nit ja no serveixen cafè, potser perquè no dona tan benefici com un gintònic. Ni aquells en què surt el cambrer a la terrassa i et diu que demanis a l’interior: no podria aprofitar el viatge per fer la comanda? O els que exigeixen un mínim per pagar amb Visa i després et diuen –perquè serà?– que no volen cobrar amb targeta. Em disgusten els restaurants que tenen més de la meitat dels plats del menú amb suplement, els que després de vint minuts d’haver demanat un plat t’informen que l’han esgotat, o els que fan dos torns de servei (una sobretaula distesa hauria de ser un dret inalienable). I és bastant penós que el personal no sàpiga quins ingredients té un plat, ni d’on són els vins que ofereix… Tot plegat, bastant freqüent. Un detall que sí m’agrada dels bars és el costum de promoure la lectura, no sols la dels diaris, sinó també la de dites de caire humorístic que pengen a la paret, tipus “Si beus per oblidar, paga abans de començar”. Bares, qué lugares…