La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, interpreta a la perfecció els guions que li prepara el seu faedor, Miguel Ángel Rodríguez (MAR), per tal d’alimentar el frenesí de la seva parròquia de votants. El repertori és variat, però sempre acabem retopant amb Catalunya. Posem el cas no desitjable i poc versemblant que Catalunya no existís. Quina política faria Isabel Díaz Ayuso? Quina presa triaria per fiblar el seu verí? Què seria de Díaz Ayuso sense tot allò que tingui flaire de catalanitat. Òbviament, la presidenta madrilenya no podia desaprofitar ahir la Conferència de presidents, celebrada a Barcelona, per exhibir l’essència de la seva ideologia. Un vestit vermell, ben calculat, era el teló del què havia de venir. Que ningú desviés la mirada de l’escenari primordial. Cada cop que algun dels participants va parlar en català o en euskera, Isabel Díaz Ayuso abandonava la sala. Per a la primera actriu de MAR, els catalans utilitzem la llengua “per fer provincianisme amb el secessionisme català”. Diu Ayuso que “és una corruptela que no penso pagar”. Des d’un raonament fonamentat en el pragmatisme, sembla de guillats parlar en català, euskera i gallec en reunions en les quals tothom entén i parla el castellà. Això és el que potencia els arguments d’Ayuso, la qual oculta que l’ús de les llengües pròpies és la forma primordial de manifestar que Espanya és un estat plurinacional, en el qual tan espanyol és el català com el castellà. Si Díaz Ayuso no vol posar-se l’orellera, que es posi el pinganillo, que és com ho diem a Catalunya.
Sessió: No iniciada
