La mort de Giorgio Armani m’ha agafat passejant pels prats i serralades pirinenques. Som a les portes de la tardor i la llum és càlidament esmorteïda, tendra, gairebé nostàlgica (enyora l’estiu?). De poder-la observar, abans de cloure els ulls per darrer cop, tal vegada la llum del paisatge benasquès hauria captivat al modista de Milà. Aclaparat per la fama, sé de bona tinta que li agradava refugiar-se en el seu santuari de Saint Tropez, on els raigs del sol embasten llums i ombres filtrades per les palmeres, els eucaliptus, els xiprers del jardins que l’envolten. També la bellesa del meu entorn té res a envejar. Com sigui, em ve didal al dit per i rememorar-lo…
In illo tempore, servidora flirtejava amb la moda. És el que té ser presumida. Però el flirteig que em duu a rememorar l’Armani apol·lini no és amb el vestuari. Esdevé literari. L’any 2002 gaudia escrivint un llibre sobre l’Estanislao Solsona, emblemàtic modista lleidatà. “Estanislao, l’art vesteix les formes”, avisa el títol. Respon als plantejaments que em feia sobre Art i Moda quan maquinava el doctorat d’Història de l’Art. No cal ser un geni per saber que la qüestió giravolta la pregunta cabdal: ¿La moda és art? En el pròleg, categòrica contesto: “Ho serà si és realitzada per un artista”. Poc abans que és publiqués el llibre, Giorgio Armani entrava per la porta gran al Guggenheim de Bilbao, rebent el reconeixement que certificava la seva categoria artística. Abans, en 1973, el Metropolitan de Nova York es rendia a Balenciaga, després a Yves Saint-Laurent. El meu referent, però, en escriure sobre Estanislao, ha estat Armani. Grazie mille Giorgio! Ambdós comparteixen un concepte similar sobre el disseny de la moda…
Referint-se al disseny funcional i a la bellesa subtil, el dissenyador Zimmermann apunta: “Bella ho pot ser qualsevol cosa, però el que ha d’arribar a la gent es redueix a l’essència”. Verbigràcia, el menys és més. Doncs heus aquí, entre singularitats estètiques i distàncies vitals, allò que comparteixen Armani i Estanislao. Creacions belles, sòbries, estilitzades, elegants, sobretot còmodes.
O com sentencia Maria José Pérez de “Yo Dona” en definir el toc Armani: “Un creador que consiguió que lo extraordinario se colase en lo cotidiano para hacer del dia a dia algo más bello”. Això és quelcom que ni Missenyora la Mort pot destruir. Ciao, commendatore!
