El jutjat penal número 25 de Barcelona ha condemnat a dos anys de presó a l’extennista Arantxa Sánchez Vicario per haver amagat part del seu patrimoni per no pagar un deute amb un banc de Luxemburg. L’esportista va acceptar els fets i una rebaixa de la pena, que no suposarà l’ingrés efectiu a presó. El seu exmarit, Josep Santacana, ha estat condemnat a tres anys i tres mesos de presó, i la resta d’acusats, a un any i tres mesos. Tots hauran de pagar multa i Sánchez Vicario i Santacana hauran de pagar 6,6 milions d’euros del deute a un banc luxemburguès.
La sentència també acorda la suspensió de la pena imposada a Arantxa Sánchez Vicario i a un altre dels condemnats durant un període de 2 anys sense cometre altres fets delictius.
Tal i com recull la sentència, queda totalment acreditat que Arantxa disposava en tot moment de patrimoni suficient per pagar el deute. No obstant, mitjançant la venda de patrimoni, va impossibilitar-ne el cobrament. “Ni un sol euro es va destinar al pagament del deute”, assegura l’escrit.
Pel que fa a l’exmarit de la tennista, que no va acceptar els fets ni la culpa, la sentència estableix que queda acreditat que era ell qui gestionava el patrimoni de d’Arantxa des del 2009, quan es van casar, se’n va fer càrrec i en va apartar els pares de l’exesportista. A més, va “idear i dur a terme les operacions de despatrimonialització que van comportar la impossibilitat de pagar el deute contret” amb el banc. En aquest sentit, la magistrada considera “absolutament creïble” que Arantxa no tingués coneixements de gestió patrimonial, “ni probablement interès”, i que sempre hagués cedit aquesta gestió a terceres persones, primer els seus pares i després el seu marit.
Santacana, segons la sentència, havia treballat al sector immobiliari i tenia coneixements i interès directe en aquesta gestió, a més de ser la persona de màxima confiança de l’esportista. No obstant, això no eximeix Arantxa que no es fes càrrec directe de la gestió del seu propi patrimoni, ja que “evidentment tenia ple coneixement del que es feia amb el seu patrimoni i va estar-ne gaudint, amb ple coneixement del deute que tenia amb el Banc de Luxemburg, però no tenia capacitat ni coneixements per dirigir les operacions de despatrimonialització”, conclou la sentència.
Com es va apuntar en la primera sessió del judici, l’extennista va confessar parcialment els fets, tot i que en va responsabilitzar el seu exmarit. Això va fet que la fiscalia i l’acusació particular modifiquessin les seves conclusions provisionals i incloguessin els atenuants de confessió i reparació del dany, ja que ja ha pagat 1,8 milions d’euros de deute i es va comprometre a seguir pagant la meitat del que ingressi en el futur fins a
El deute de Sánchez Vicario amb l’Agencia Tributària va ser avalat i pagat per un banc espanyol, que alhora va rebre, l’abril i l’octubre del 2010, un total de 5,2 milions d’euros d’un banc de Luxemburg, que alhora li va demanar els diners a l’extennista. En no cobrar, aquest segon banc va interposar una demanda el març del 2011 contra l’esportista, que va acabar amb una sentència d’un jutjat d’Esplugues de Llobregat, el setembre del 2013, que condemnava Sánchez Vicario a pagar el deute. La jugadora no va pagar i una interlocutòria del gener del 2014 va fer executar la sentència per valor de 7,5 milions d’euros, tenint en compte els interessos.
Segons la sentència, per evitar l’embargament de comptes i propietats, Sánchez Vicario i el seu aleshores marit, Josep Santacana, juntament amb altres persones, van idear un pla per descapitalitzar-se i frustrar l’execució de la sentència. Van buidar tots els comptes bancaris, van desaparèixer totes les quantitats que havia cobrat en procediments judicials contra els seus pares i altres persones, i fins i tot els diners cobrats, alguns de forma opaca, de part de mitjans de comunicació o en concepte de drets d’autor d’un llibre del 2010.
Santacana administrava diverses societats propietat de l’extennista, empreses que bàsicament gestionaven patrimoni immobiliari. El matrimoni va decidir traspassar una vintena d’habitatges, places d’aparcament, terrenys i locals situats a diversos punts de Catalunya com Bellver de Cerdanya, Sant Feliu de Guíxols, Sant Just Desvern, Esplugues de Llobregat, Sitges, Sant Cugat del Vallès, Barcelona o Premià de Mar, i també Formentera. Les propietats van passar a una societat uruguaiana.
Els altres condemnats van actuar com a testaferros o mitjancers en aquestes societats i van facilitar el traspàs de les propietats a altres empreses fora d’Espanya.
