El saló Lleidantic assoleix avui el darrer dia d’obertura al públic. Un certamen curiós: com sempre dic, parlem d’un saló on la novetat són les antiguitats. Sens dubte un saló curiós, perquè de fet en són quatre: el d’antiguitats, el de música vintage, el de vehicles clàssics i el de maquetisme ferroviari. Un 4×1. A més, com totes les manifestacions firals, l’esdeveniment té les seves anècdotes. Com la conversa entre dos andorrans que es miraven un vehicle antic: –Jo, aquest me’l compraria. –Sí, és molt bonic. –No, no, si ho dic perquè aquesta andròmina no deu passar de 70 per hora i com a Andorra podem córrer tan poc... (ja se sap que els nostres veïns, tot just surten del seu país, es converteixen tots en Fittipaldis). També és bonica la història d’una moto exposada per un restaurador de models clàssics, una Honda Benetton dissenyada pel fabricant de roba i ara reconstruïda per a una noia de Lleida que la va encarregar expressament. –L’he recreat exactament com la moto original, tal com va demanar la noia, tenir-la era el somni de la seva vida i ara aquest somni s’ha fet realitat. I l’infant que, atret pel Mini Expotren, demanava a la família que li regalés el circuit sencer de trenets exposat per l’Ateneu de Ponent. –Però fill, on vols posar tot això? Potser un de més petit, no? O la nena petita que deia al pare, veient aquesta joieta que és l’autocar Ford de 1929 exposat al pavelló. –Papa, jo vull anar al cole amb aquest autocar, que és petit com nosaltres (suposo que es referia als amiguets). Entranyable.
Sessió: No iniciada
