Quan Pau Vila va rebre l’encàrrec de l’organització territorial de Catalunya, un dels factors fonamentals per definir comarques i vegueries era saber el mercat de cada municipi. Ho saben bé geògrafs i economistes: mercat principal, secundari… La capitalitat és, juntament amb altres factors, un tema de mercat. En una mirada més reduïda encara, l’espai central de moltes viles i ciutats és la plaça major, entesa com a mercadal, el centre dels intercanvis.
Lleida és una ciutat de fires, centre comercial durant segles d’un gran territori, que esdevenia encara més important en algunes dates assenyalades. Quan el rei Jaume I estableix el privilegi de la Fira de Sant Miquel l’any 1232 (insisteixo en fer marca i orgull d’aquesta fita), la fira de tardor ja devia ser viva. El privilegi l’organitza i la dota d’unes mesures d’estímul, començant per la protecció reial dels qui hi anaven a mercadejar. Com aquesta, altres moments de l’any acollien diverses fires, sovint especialitzades segons la collita pròpia de cada estació o el cicle vital del bestiar.
Anar a Fira, venir a la capital natural d’un gran territori on bescanviar béns i contactes, era molt important. En podia dependre tota una temporada, el futur d’una família o d’una contrada. L’intercanvi no era només material, com bé sabem. Una fira ha estat sempre un espai de relació humana i aprenentatge, un gresol d’experiències. Podia ser un moment de lleure i esbarjo, uns dies per canviar la rutina i accedir a activitats culturals o a plaers poc habituals. Al voltant d’una fira creix l’oferta en molts sentits, des de temptacions diverses fins a oportunitats per canviar la sort.
El mapa comercial actual està molt desdibuixat i els paràmetres útils en altres temps potser no ens serveixen. Els antics mercadals ara són espais patrimonials a protegir, els carrers porxats abans plens de verdures o aviram són racons pintorescos. Arreu del país, moltes fires recullen i concentren aquesta tradició i fan d’aparador dels productes més significatius de cada lloc.
La de Sant Miquel, la nostra Fira més històrica i reconeguda (amb tots els alts i baixos d’una trajectòria irregular) és encara una referència. És una demostració –també per a nosaltres mateixos– del que suposa la capitalitat: una fira de fires on, més enllà del producte concret, establim el nostre lloc al món. Aquell rei que estimava Lleida ho va veure clar.