La vida cal prendre-la com ve, sempre amb alguna cançó com a banda sonora i procurant que l’optimisme pugui més que la desesperança. Charles Chaplin va deixar entre el seu llegat grans reflexions: “La vida és una obra de teatre que no permet assajos. Per això, canta, riu, balla, plora i viu intensament cada moment de la teva vida abans que el teló baixi i l’obra acabi sense aplaudiments”.
En aquesta gran mentida a què està sotmesa la humanitat, cal llançar missatges reivindicant el dret a un somriure diari com a mínim, amb un consell: “Si la vida és curta, trenca les regles, perdona ràpidament, besa suaument, abraça molt, estima de veritat, expressa el teu amor a les persones, riu-te sense control i mai et penedeixes de fer somriure als altres”.
Aquesta és una invitació perquè ningú no es deixi enganyar per la política ni pel ‘Poderoso Caballero Don Dinero’, perquè “els homes que perden la salut per ajuntar diners i després perden els diners per recuperar la seva salut per pensar ansiosament en el futur, obliden el present de manera que acaben per no viure ni el present ni el futur, viuen com si mai anessin a morir i moren com si mai haguessin viscut”. Una cita extreta del Buda que no qualla en una cultura occidental que el màxim que fa és entonar la cançó ‘Canta y sé feliz’.
En qualsevol cas, mai millor invitació que la proposada per Charles Baudelaire: “Per no sentir l’horrible pas del temps que ens trenca les esquenes i ens fa inclinar cap a la terra, cal embriagar-se sempre. Però, de què? De vi, de poesia o de virtut, com millor els sembli, però embriaguin-se” i millor si és amb un gran somriure compartit… Oh yeah!
