Evitaré entrar a valorar si quatre anys i sis mesos és un condemna massa lleu o massa dura per a l’exfutbolista Dani Alves condemnat per l’agressió sexual a una noia al club Sutton. Això ho deixo pels tertulians professionals de la carnassa que han d’omplir minuts de televisió. En tot cas i assumint el risc de ser agosarat diré que la sentència dictada pel jutge és en alguns aspectes exemplar, malgrat que no hagi satisfet cap de les parts. En primer lloc, perquè trenca el mite de la impunitat de la gent amb diners i deixa clar que qui la fa la paga, sigui quina sigui la seva condició social. En segon lloc, perquè aprofita la repercussió mediàtica d’aquest cas per deixar clar en el seu argumentari que “el consentiment en les relacions sexuals ha de prestar-se sempre abans i fins i tot durant la pràctica del sexe” i amb relació al suposat flirteig anterior de la noia amb l’exfutbolista el text afirma que: “Aquestes actituds o fins i tot l’existència d’insinuacions no suposen donar carta blanca a qualsevol abús o agressió que es produeixi amb posterioritat”. La sentència assenta un precedent clar per a totes aquelles persones, en general companys de gènere, que no entenen una cosa tan simple i de sentit comú com que les relacions sexuals han de ser consentides per part de tots els implicats. I si a sobre fossin desitjades i gaudides per igual, ja seria l’hòstia. Però això ja és un altre cantar.
