Aquest any que acabem de tancar s’han complert seixanta anys de la publicació de l’obra de Francesc Candel Els altres catalans. L’assaig va tenir una gran repercussió a tot Catalunya i va impactar els que, com jo mateix, no ens havíem entretingut a pensar amb profunditat en el tema de la immigració que en aquells anys seixanta també semblava amenaçar seriosament la nostra manera de ser i de viure.
En aquella època la immigració provenia de la resta de l’estat i jo no havia vist mai a Lleida ni persones de diferent color de pell, ni tampoc xinesos o magrebins. Aquells que venien de fora eren, fossin d’on fossin, simplement “castellans” i constituïen una minoria tan reduïda que no recordo que creessin problemes rellevants d’integració, si més no entre els nens i els adolescents com nosaltres. El llibre d’en Candel va tenir la virtut de fer-nos plantejar el conflicte latent i mostrar-nos un camí per intentar enfrontar-lo amb serenitat i respecte.
He recordat el llibre d’en Candel quan aquest Cap d’Any he llegit a les xarxes socials alguns comentaris (bastants) sobre els noms i els cognoms dels primers nens i nenes que han nascut als hospitals públics catalans i que els mitjans de comunicació ens han presentat com “els primers catalans de l’any”. Un denominador comú a molts d’ells era la negativa a acceptar aquests nadons com a autèntics catalans, tot i l’evidència que han nascut a Catalunya i que els seus pares hi tenen la seva residència. En el fons, s’hi descobreix la denúncia d’una suposada “substitució” dels catalans per gent vinguda de fora i també una protesta pel cost econòmic que això representa per als catalans.
Val a dir que també hi ha hagut molts comentaris contraris a aquest “identitarisme”, que accepten la catalanitat d’aquests nous conciutadans i critiquen la deriva nacionalista excloent d’aquelles opinions de caràcter xenòfob i molts cops descaradament racistes.
Cito un fragment del pròleg del llibre de Candel que es refereix als nouvinguts dels anys seixanta: «Tota aquesta gent no s’adona de la seva aclimatació. “Són” catalans fins a cert punt. “No” són catalans, també fins a cert punt. No és una qüestió d’honor ni de principis. Ho són i no ho són sense adonar-se’n. Es van fusionant amb els seus germans, que, considerant-se legítims, de vegades els miren de reüll. No tingueu por, que de tot això no en sortirà pas una Catalunya híbrida o succedània. La terra mana, i els homes ens hi humiliem».
Aquest missatge positiu d’esperança crec que és plenament aplicable a l’actual onada migratòria. Catalunya necessita aquests nouvinguts i ells, o els seus fills o néts, acabaran aclimatant-se si no ho estan fent ja a hores d’ara. Com deia Candel, “la terra mana” i aquells que se’n malfien és que probablement no creuen en el nostre país.
