He vingut a parlar del meu llibre. Tal qual. A l’article d’avui parlaré d’un llibre que he escrit, i que Jordi V. Pou ha completat amb unes excel·lents fotografies. Publicat per Viena edicions amb el suport de la Fundació Horitzons 2050 d’Antoni Gelonch. Es diu Lleida Secreta seguint un criteri editorial que ja ha publicat diversos volums de Barcelona Secreta. A veure si en vindran més, doncs… i Ja està. N’he vingut a parlar per dir-vos Gràcies!, Moltes gràcies! a totes i a tots.
Dues paraules, i les idees que representen, es troben en els fonaments d’allò que anomenem patrimoni. Perquè, a més dels coneixements i les recerques científiques que ens expliquen els historiadors i els arqueòlegs, a més de les voluntats que encarrilen els erudits, les savieses que conserven els arxivers o les meravelles que guarden els museus, el patrimoni és una qüestió d’actitud. Tot allò que pensem que cal deixar a les generacions que vindran comença amb una presa de consciència i unes decisions. Una actitud que s’explica amb aquestes dues paraules: generositat i agraïment.
Imagineu-vos quanta, quanta, quanta generositat han tingut tots aquells avantpassats que s’han esforçat per lliurar-nos els millors testimonis del seus temps, i d’abans d’ells mateixos. Penseu quanta creativitat, quanta ciència, quanta dedicació per aconseguir que una obra d’art, una imatge, un objecte hagi estat capaç de perviure a través dels segles per explicar-se avui. Fins i tot si conservem un espai, una cosa qualsevol que ara ens sembla important i abans no es valorava, hi ha algú que la va concebre i que la va deixar a la nostra disposició.
Aquests dies hem vist plorar gent per un arbre, la sequera ens ha despullat entorns que necessitem protegir perquè sentim que són nostres i hem de mantenir abans que es perdin. En aquest cas, la generositat ha estat de la natura, d’un clima que ara pateix i d’unes terres que algú, abans de nosaltres, va compartir.
Per entendre aquesta generositat, la de la terra i la de les persones, necessitem l’altra paraula, l’agraïment. Sense això, no trobaríem ni l’esperit ni les ganes de conservar res, no faríem col·leccions ni bastiríem museus. Oblidarem els temples, els palaus, les places i els carrers si no som agraïts amb allò que ens ha estat llegat pel temps i l’esforç. I després perdrem les nostres coses, la nostra llengua i el nostre nom. Ser agraïts ens situa en el món i en el temps. Aquests dies he experimentat una altra generositat que ha de ser agraïda. Començant pels que van promoure un llibre i han ajudat a fer-lo, continuant pels que se n’han fet ressò i acabant pels qui han decidit comprar-lo i llegir-lo. Aquest llibre, que acaba de sortir en començar la tardor, parla de patrimoni i parla de la meva ciutat, la que m’ha fet com sóc i on visc. La mateixa de la qual escric molts dels articles de diumenge en aquest diari, la que em preocupa perquè ha estat molt generosa amb tots nosaltres malgrat les dificultats més extremes, però potser no ha trobat en nosaltres una gent prou agraïda.
La resposta tan positiva i l’expectativa amable que m’han fet arribar totes aquestes persones lectores, també m’ha donat confiança per continuar compartint aquesta dèria, aquest elogi de la generositat que s’ha de traduir en la cura del patrimoni comú. Ha estat una gran oportunitat poder posar aquesta dèria en un llibre i espero que pels lectors sigui una oportunitat de sentir-se interessadament agraïts amb Lleida. Gràcies per compartir-ho.
