Aquest divendres el Sr. Ángel Gabilondo, Defensor del Poble, ha lliurat a la Presidenta del Congrés, Sra. Francina Armengol un voluminós informe de més de set-centes pàgines, sobre els “abusos sexuals en l’àmbit de l’Església catòlica i el paper dels poders públics”.
Reconec la valentia del Sr. Gabilondo en enfrontar-se a un tema que ha estat considerat tabú des de fa segles. No he tingut ocasió encara de llegir-me l’informe, tot i que penso fer-ho, però em baso en la nota oficial que ha fet pública l’oficina del Defensor del Poble. Celebro que l’informe relacioni directament els abusos produïts en el si de l’Església catòlica amb el paper, ben galdós per cert, dels poders públics sobre la qüestió. Suposo que això te que veure amb la funció essencial de la institució del Defensor del Poble, que és la de vigilar i denunciar els abusos que cometen els poders públics de l’estat i defensar els ciutadans davant d’aquestes extralimitacions o les seves deixadeses.
En aquest cas, és evident que l’Església catòlica no és un poder públic, per molta influència que tingui en la nostra societat. Però allò que més crida l’atenció és que dins d’aquella organització privada s’hi hagin estat cometen delictes de manera sistemàtica i que durant tants anys els sistemes públics de repressió dels delictes se n’hagin fet l’orni. Durant la dictadura l’explicació era clara; aquests darrers cinquanta anys, és fa molt difícil d’entendre.
L’Església catòlica, tal com ho denuncia el Defensor del Poble, durant molt temps ha negat el problema o, en els casos més extrems, l’ha minimitzat reduint-lo a uns pocs supòsits aïllats. I el pitjor del cas és que la majoria de la societat era conscient del que passava. Jo vaig tenir la sort de no anar a un col·legi religiós (fonamentalment perquè el meu pare sí que hi havia anat i va vetar qualsevol possibilitat de reiteració) però era vox populi el pa que s’hi donava, com també ho era el tracte que rebíem per part d’un bon nombre de capellans quan anàvem a confessar-nos o a fer exercicis espirituals.
Naturalment que hi havia un munt de capellans que no participaven ni afavorien aquestes pràctiques. Però no les denunciaven, i si ho feien, hi havia una jerarquia que ho tapava. Jo crec que això és el que posa en evidència l’informe del Defensor del Poble quan denuncia més de 400.000 casos d’abusos sexuals a menors durant el període que ha pogut investigar. Retinguem la dada, probablement més alta encara, celebrem que hagi sortit a la llum aquesta vergonya i, sobretot, proposem-nos no deixar passar-ne ni un sol més, per molta consideració o llàstima que ens pugui fer l’autor dels abusos. Tinguem en compte sempre que tots aquests abusadors es prevalen de l’ascendent religiós i moral que tenen sobre les seves víctimes; ascendent que alhora els blinda de possibles denúncies.
Us he de fer un darrer apunt sense el qual no em quedaria tranquil. Durant bastants anys he estat donant classes sobre dret canònic clàssic (el dret de l’Església durant l’edat mitjana) a la Facultat de Dret. En soc un gran admirador i crec que ha contribuït de manera decisiva a l’evolució i modernització de la nostra societat. Com en l’àmbit del dret n’hi ha molts altres en què l’Església ha contribuït a fer-nos com som i com ens agrada ser. Però això no ens ha d’impedir veure els seus defectes, denunciar-los i abominar-ne. Al cap i a la fi, tots nosaltres som hereus de la Roma clàssica i reneguem de molts dels seus salvatgismes com, per exemple, les lluites de gladiadors.
El problema amb els abusos denunciats pel Defensor del Poble és que s’hagi tardat tant a abominar-ne i que tants estaments públics s’hagin tapat els ulls quan en tenien evidències clares.
