Dimecres d’aquesta setmana hem conegut la sentència dictada en la mateixa data pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per la qual s’ha absolt l’exconseller de Cultura, Sr. Lluís Puig. Se li imputava el delicte d’haver desobeït una ordre dictada per un Jutjat d’Osca per tal que disposés el trasllat al Monestir de Sixena de 44 obres d’art exposades al Museu de Lleida. Aquesta ordre li va ser notificada personalment el dia 7 de juliol de 2017, justament l’endemà de la seva presa de possessió com a conseller. I encara no havia estat executada quan va cessar en el càrrec tres mesos desprès, el 27 d’octubre d’aquell any, en aplicació de l’article 155 de la Constitució.
El tema va ser i és extremadament sensible per a tots els catalans i especialment per als que vivim a Lleida. L’ordre pretesament desatesa pel conseller Puig suposava la retirada del Museu d’unes obres que pertanyien des de feia molts anys al nostre patrimoni cultural, per lliurar-les a una corporació privada com és l’Orde Santjoanista del Monestir de Sixena. Encara resulta més sensible avui en dia quan recordem que aquelles obres van ser efectivament traslladades a Sixena el dia 11 de desembre del mateix any 2017, en allò que va ser un espectacle lamentable que molts lleidatans vam viure com un escarni i una indecència impròpia del nostre segle. I més encara quan hem sabut que aquelles obres no han fet cap a un recinte que reuneixi les adequades condicions de conservació i que no han estat mai, des d’aquella data, exposades al públic que desitgés visitar-les, com ho estaven a Lleida.
La sentència absolutòria del conseller Puig podria ser vista per algú com una mínima reparació d’aquell desgavell i un cert reconeixement de la legitimat de la resistència al trasllat. Lamento dir-los que no ho és en absolut. Ben al contrari, la sentència parteix de la legitimitat incontestable de l’ordre del Jutjat d’Osca i de l’obligació indiscutible d’acatar-la per part de l’exconseller i de qualsevol altra autoritat de la qual pogués dependre el trasllat. L’únic que ha salvat l’exconseller imputat, segons el tribunal sentenciador, és que no ha quedat acreditat que la desobediència fos conscient i contumaç. El tribunal accepta l’argumentació, hàbilment plantejada per la defensa de l’acusat, de la manca de constància d’aquesta voluntat rebel i incomplidora. Tant la brevetat del seu mandat com les declaracions de diversos funcionaris i experts amb els quals es van consultar les millors condicions i circumstàncies del trasllat, han fet dubtar al tribunal que hi hagués una actitud rebel per part de l’exconseller imputat. Per altra banda, tenim tot el dret de suposar, que el fet que el trasllat s’hagués acabat fent efectiu, fos per la causa que fos, tot just cinc mesos desprès de notificada l’ordre, feia encara més difícil d’empassar una condemna per desobediència.
Sigui com sigui, el cert és que la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Catalunya no ha canviat la tònica de duresa i manca de flexibilitat que ha vingut demostrant en tots els casos en què ha hagut de judicar conductes relacionades amb el procés. El contingut d’aquesta sentència, malgrat l’absolució, no n’és cap excepció.
