Recordo que a la meva tendra infància, quan tot es veia en blanc i negre, la Setmana Santa era sagrada. Tant, que fins i tot aquesta gran medicina per a l’ànima com és la música estava prohibida en públic. A la ràdio, a la qual sempre he estat enganxat, només s’emetien cants gregorians o melodies tan tètriques que ens convidaven a sentir-nos culpables d’alguna cosa que ignoràvem.
Tot estava abocat al recolliment i al mal que aneu a saber quins pecats. Fins i tot els cinemes tancaven i no es podia menjar carn, millor peix. Tot girava al voltant de la doctrina que predicaven uns religiosos que amb el pas del temps no hi ha paraules per descriure com ens han sortit de fariseus. En realitat sempre se’ls ha vist el ‘plumero’ saciant-se de predicar mentides per alimentar la ignorància de la humanitat.
Aquella època també ens va portar a la incredulitat de pregar perquè ningú sap certificar quin déu és veritable, si qui inspira els mals del món o qui ho presencia tot sense fer res. En fi, que aquesta santa setmana es pren amb passió perquè amb ella arriben les vacances a l’escola i al treball.
El temps lliure es presta per fer viatges, el lleure, el retrobament, la distància, la hipocresia, la pluja i les processons pròpies del cinema de terror: “Sigo la procesión con un hacha de cera, soy una parte de ellos que aterroriza la aldea”, cantava German Coppini amb els Golpes Bajos. Personalment, per a ‘santa’ em quedo amb el gran disc ‘A Santa Companya’… Oh yeah!
