En la homilia que li van escriure diumenge passat, lo senyor alcalde ens va etzibar un sermó recapitular sobre el bo i el pitjor de la feligresia ilerdenca. Vaja, que ens renya.
“Tenim drets però també deures. Si volem una Lleida millor ens ho hem de creure (que deia la Puri Terrado oi?) i ens hi hem d’implicar. Nosaltres, l’equip de govern municipal, estem disposats a liderar, però vosaltres també hi heu de ser”. Feliç d’haver-se conegut, el Fèlix Larrosa tanca l’homilia tot afirmant: “Som un equip de 150.000 persones. Estic disposat a arribar on convingui a favor d’aquest gran equip, a favor de Lleida”. En prenc nota. Estic disposada a arribar on convingui.
De moment, però, fujo a tot córrer, muntanyes amunt, per escapar de l’apocalipsi a l’ast que, qual Sodoma i Gomorra, s’ha abatut sobre una Lleida més que infernal.Com va deixar sentenciat el petit gran home i temible estratega Napoleó Bonaparte, “Une retraite opportune est une victoire”…
Ho faig amb el retrovisor ben enfocat sobre aquells problemes d’aparença insoluble. A saber: 1) Espero i desitjo que, en tornar allà pel setembre, el culebró de Sixena ja sigui un serial finiquitat, a mig camí del tenebrós “true crime” tipus codi Da Vinci, i un sainet a lo Auca del senyor Esteve, exemple magnífic del gran esperit artístic i religiós que tenim els catalanets quan entonem allò del “Santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita”; 2) Que el perforat passeig de la Rambla de Ferran hagi guanyat look tapant uns forats negres de mai no acabar, i que el barri reviscoli la vida que tenia abans de convertir-se en un Wall Street de pacotilla, que cotitza de dia però que s’enfonsa de nit; 3) Que el tot-terreny Museu Morera ens enlluerni desempolsant les obres d’art que, de ben segur, atresora, és a dir, que els Navarro’s boys and girls es “desmelenin” a lo punk, lluny del mausoleu i més proper al cau de les nou muses de la mitologia grega; i 4) tot i que el futbol me la bufa, que diria el Rey Cascales, confio que el Lleida CF no deixi de donar puntades a la pilota i entretenir el personal marcant gols i il·lusions…
En la seva homilia, el Feliç Larrosa comença dient que “a mig camí, és un bon moment per aturar-se i agafar aire”, és el que penso fer tot seguit. Si com diu el poeta Haracourt “Partir es morir un poco”, parteixo d’aquest estiu ciutadà infernal vers l’estiu muntanyenc. Bon vent i vida nova. A reveure!
