El primer telèfon que vam tenir a casa era d’aquells negres de baquelita que es podien penjar a la paret. La tieta Carme, que vivia a casa, va preguntar per a què volíem aquell trasto. Li vam explicar que podria parlar quan volgués amb la seva germana, la tieta Rosa. La tieta Carme va contestar: “Quan vull parlar amb la Rosa m’atanso a casa seva i ja està”. La distància que calia recórrer entre les dues tietes era la que hi ha entre la Serreta i Santa Tereseta. No arriba als deu minuts, a peu, a poc a poc. Sense saber-ho, les dues tietes vivien en una ciutat intermèdia sostenible. Per reforçar aquest concepte d’urbanisme, la Paeria ha editat el Metrominut, un plànol que indica el temps que es triga per anar a peu entre els distints punts neuràlgics o d’interès de la ciutat. El neguit cardinal del model urbà que va dissenyar Josep Maria Llop consistia precisament a poder tenir tots els serveis fonamentals a una distància de deu minuts caminant. Realment, Lleida és una ciutat molt abastable, però ens fa mandra anar a peu. També anem massa accelerats, no com la tieta Carme que no necessitava ni el telèfon. Tenia temps, el valor més important de la vida.
Sessió: No iniciada
