Azadeh Khajehnasiri és artista. Ha estat professora de pintura a l’Escola Ermengol i ha exposat la seva obra com a pintora en diverses sales. És lleidatana d’adopció però iraniana de naixement. De Teheran, on encara té la seva família. “L’Iran s’enfronta a una greu crisi humanitària, amb repressió generalitzada, assassinats de manifestants, detencions massives i censura total”, explica l’Azadeh, que no dubta en afirmar que el que passa al seu país des del 8 de gener “va molt més enllà d’una repressió habitual i constitueix una forma de crim organitzat contra el poble. Un genocidi”.
Les notícies que arriben de l’Iran ho fan amb comptagotes. El règim ha tallat l’internet i les comunicacions i els pocs vídeos i fotografies enviats directament per la gent que hi viu, a més dels reportatges perodístics i les informacions de les organitzacions de drets humans, ajuden a saber una mica del que hi passa.
L’Azadeh explica que durant 20 dies internet va estar “completament tallat” i durant aquell temps no va poder comunicar-se amb la seva família. Avui la comunicació “continua essent molt difícil i inestable” perquè “internet es talla o es restringeix constantment i la gent es veu obligada a comunicar-se mitjançant VPN i mètodes insegurs. L’Azadeh explica que fins i tot parlar amb la família representa un moment de “por i preocupació” perquè “ningú no sap quan es tallarà la connexió ni quines conseqüències pot tenir”.
Sosté Azadeh que “sense l’ajuda dels governs democràtics el poble no pot derrocar per si sol aquest règim sanguinari” perquè la República Islàmica ha demostrat que per mantenir-se en el poder “està disposada a utilitzar qualsevol nivell de violència”. Diu Azadeh que el règim ha perdut la seva “legitimitat social” però que es manté “mitjançant les armes” i que tot i que “el canvi és possible sense un suport internacional real el cost per al poble serà extremadament alt”.
Les protestes contra el règim, diu aquesta lleidatana d’adopció, són molt intergeneracionals i això és un fet “sense precedents”. No són protestes per a demanar reformes internes “sinó que busquen enderrocar un govern que durant anys ha demostrat que no és l’elecció del poble perquè no li importen la vida, la llibertat ni la dignitat de cap ser humà”.
Un dels puntals de la protesta (tot i que des de l’exterior) ha estat Reza Pahlavi, el fill de l’enderrocat Sha de Pèrsia. Segons Azadeh, “la majoria del poble iranià desitja el seu retorn”. Diu que l’etapa del Sha de Pèrsia va ser de “prosperitat i creixement per a l’Iran” i que ell s’ha preparat per un període de transició amb unes eleccions lliures perquè “el poble decideixi lliurement”. Explica que tot i que el govern del Sha “no era democràtic i no hi havia una llibertat política plena tampoc era un govern religiós”. Afirma que “la gent no era executada per creences religioses contràries al règim, les dones no eren criminalitzades ni reprimides per la seva manera de vestir” i que la societat no es governava “mitjançant el terror religiós”. Azadeh Khajehnasiri conclou que “avui el desig de democràcia, secularisme i llibertat és molt sòlid a la societat iraniana”. Per això diu que el que avui es “reprimeix” a l’Iran no és només “una protesta política” sinó una societat viva culturalment rica i arrelada en una civilització mil·lenària que vol “una vida de llibertats individuals i dignitat”.
