La primera lluna de primavera, aquest any la de dijous passat, és la que marca el calendari litúrgic, i per tant moltes dates de les festes cíviques i religioses tradicionals. Pel món cristià, la Pasqua s’escau al voltant d’aquesta fita astronòmica carregada de bons auguris perquè marca el pas cap al bon temps i la regeneració covada durant l’hivern. Per als que ens agrada mirar la Lluna, seguir el ritme dels dies amb aquestes pautes tan ancestrals i primigènies és molt suggestiu. Ens connecta amb la història de la humanitat, ens agermana amb els misteris de totes les tradicions transcendents, i també amb els cicles de la natura, les menstruacions, gestacions i processos de vida, les marees i els cultius, amb la sembra i la recollida i amb la qualitat del tall de la fusta o de la maduració dels fruits, i, és clar, amb la màgia de la nit plena de poemes i cançons.
La lluna plena fantasmagòrica entre núvols negres sobre el Gòlgota, és la mateixa de les primeres vacances amb l’aigua de platja als turmells i la dels darrers dies sobre les pistes d’esquí. Com en els versos d’adolescents, aquesta lluna que jo veig és la mateixa que tu veus allà on siguis: estem connectats.
També és la mateixa que la NASA torna a tenir com a objectiu. Sentint la notícia em ve al cap aquella imatge del primer cinema de Méliès: una lluna cararodona amb un coet ficat a l’ull.
Aquesta vegada l’odissea de l’espai és indiscretament compartida entre l’estat imperial i els magnats privats (abans estaven més sotmesos a uns contractes i uns controls, …suposo). Comença a semblar una pel·lícula amb vestits lluents d’astronauta però argument de western. L’anomenada carrera especial, entesa com a competència entre potències que pretenen el primer lloc en tot, especialment en fer negoci, no crec que sigui la que ens convé.
Han aconseguit que no quedi gaire res de la il·lusió dels nens i nenes que vam dormir molt poc una nit d’estiu de 1969 per compartir l’expectació davant unes imatges en blanc i negre amb les passes de l’astronauta Armstrong. Hem perdut bona part de la innocència i ens temem que amb tota la roïnesa reaccionària dels malvats algú vulgui immatricular la lluna com a pròpia. Si volem un futur digne, ningú hauria de cobrar-nos el sol, ni l’aire, ni la lluna que és patrimoni de tots.
