Ignoro si finalment hi va haver rècord o no. És igual. Tampoc vaig fer recompte, amb la qual cosa no us diré si eren 500, 600 o 1.000. És igual també. El fet és que la primera marea bordeus va convertir el Príncipe Felipe de Saragossa en una festa lleidatana.
En un recinte que va acollir 5.962 persones segons les dades oficials d’assistència l’única veu que es va sentir durant els 45 minuts de partit va ser la dels lleidatans i lleidatanes que es van desplaçar per assitir a l’històric debut del Hiopos Lleida a la Lliga Endesa.
Es fa difícil explicar-ho amb paraules. És un sentiment de pertinença a tribu com feia anys no recordava. Allò que va néixer a la Final Four de Girona fa tres anys ha acabat esdeveniment en un autèntic tresor que provoca admiració fins i tot a les files rivals.
Tret dels quatre indignats de sempre, el comentari generalitzat al pavelló era “quin goig d’afició teniu”. I això no té preu.
A primera hora del matí pels carrers de Lleida ja es veia un moviment poc habitual. Petits grups de formiguetes bordeus encaraven els seus cotxes per viatjar cap a Saragossa mentre des del Barris sortien els dos autocars de Nucli Bordeus per iniciar una processó que va acabar en trobada multitudinària. Pels volts de les onze, ja hi havia molta gent per rebre l’equip als accessos del pavelló.
Els jugadors baixaven de l’autocar que els portava des de l’hotel a l’escenari del partit i les cares eren d’il·lusió. Oriola aixecava els braços per abraonar la fera. Villar també. Hasbrouck no podia amagar un somriure. D’altres com Walden o Bost miraven incrèduls i Cooke flipava. Literalment.
També van al·lucinar als locals de restauració dels voltants, que ahir van fer el seu particular agost. Mitja horeta per carregar forces i tots cap al pavelló.
La primera ovació va arribar amb la sortida de l’equip a pista. L’esclat de la grada va fer que més d’un es girés per mirar cap al galliner amb incredulitat. “Estos no aguantan todo el partido así”, em deia un bon amic aragonès. “Si vam sobreviure a la final de Madrid, avui no serà menys”. Afededeu si no ho va ser!
Amb l’arribada de Nucli es va acabar d’escalfar l’ambient fins al punt que l’encarregat de la megafonia va pujar molts decibels perquè es presentava al Casademont, però només s’escoltava als de Lleida.
A partir d’aquí, 45 minuts non
stop amb càntics per tots els gustos. El “visca el Lleida i visca Catalunya” va enfadar als quatre indignats d’abans, però en general l’afició del Príncipe Felipe va gaudir de l’espectacle lleidatà. I al final, tot i la derrota, no va faltar la tradicional haka per acomiadar un dia històric en què l’equip no va poder a la pista, però a la grada l’afició va guanyar. I bé.
