Des de petits tots i cadascun de nosaltres hem somiat en fer-nos grans. Aquest somni que, des de la serena llunyania, s’aprecia amb desig arriba com una allau i, t’empaita per complet. Sense adonar-te’n l’acceleració frenètica t’incorpora dins d’una roda de la qual per molt que no vulguis formar-ne part, sembla ser que no tens poder de decisió per fer-hi front. Allò que era un somni ara és potser una àcida realitat de la qual tots en som culpables. Per què jo em pregunto, si realment tots estem farts de la hiperacceleració de la vida, de ‘posar-se al dia’, de no ser capaços de gaudir d’un mateix, per què no tots diem prou? Pot ser que no tinguem temps ni per pensar que estem farts? No parlo d’eludir responsabilitats, parlo de ser capaços de frenar a poc a poc, perquè per tots és sabut que com més ràpid vas, més aviat xoques.
Sessió: No iniciada
