La vida sempre és vida d’alguna cosa. Vida vivent. ¿La d’unes plantes i les seves verdors, les fulles i els fruits, tan reals per absents? És el que penso en endinsar-me, qual tafanera Alícia en Terra de Meravelles, en el CaixaForum Lleida, que aquí i ara esdevé tota una aventura sensitiva, sensual, a redós d’un jardí edènic conreat per l’art. De com l’estètica adoba i perpetua l’efímera existència de flors, violes i romaní. Això i més, resulta ser La botànica en l’art. Les plantes en les col·leccions del Museu del Prado, exposició organitzada pel Museo Nacional del Prado i la Fundació “la Caixa”, que converteix el soterrani de l’antic Viñes cinematogràfic en suggestiu jardí, comissariat per Eduardo Barba Gómez (Madrid, 48 anys) jardiner paisatgista i investigador botànic en obres d’art…
De fet, un frondós i dinàmic passeig artístic, establert en quatre estacions temàtiques. Anem a pams: 1) “Plantes que conten històries”, de com el clavell i la hidra poden narrar amor i dolor, enllà d’alzines sagrades i de cards funeraris, amb exòtiques agaves i figueres de moro força viatgeres. 2) “El prat és un jardí”, o allò del Paradís Terrenal Perdut, i la deessa Flora amb el gessamí i el lilà, i la rosa, tot suscitant neguits amorosos, i de com els blavosos jacints animen vetustes pedres i racons oblidats. 3) “El gust per les plantes”, amb l’estímul imparable dels nostres sentits aguditzats, i molt de compte!, també amb unes pomes misterioses, de pecat original, que foragitaran Eva i Adam ben lluny del Paradís. 4) “Les emocions en el paisatge”, o de quan palmeres i ortigues, i roures, salzes, i tulipes armen deserts ardents, amoroseixen oasis temptadors, i escenifiquen aquells màgics boscos propicis als somnis d’una nit d’estiu…
En fi, un passeig fascinador, estimulant, imaginatiu, entre una cinquantena llarga de pintures i algunes que altres escultures (¡inefable l’emasculat Déu del Son!), delicades porcellanes de Chelsea, i unes quantes fotografies fidels a la realitat botànica per allò de que tot no sigui d’uns segles enrere. També convé un olfacte prou fi, amb temps per olorar, ni que sigui de passada, la flaira a l’oli i les fragàncies florals. Ah!, més els sublims cants d’alguns estornells i rossinyols, suaus murmuris atmosfèrics. Vaja, comptat i debatut: un jardí de molt bon veure, olorar i escoltar. I per tornar-hi tot seguit.
