Preguntar a un menor “què fas amb el mòbil?” sovint tanca més portes de les que obre. Els especialistes en educació coincideixen que la millor manera de protegir els fills en l’entorn digital no és vigilar-los, sinó acompanyar-los de la mà de la mediació parental activa.
La mediació parental activa és l’estratègia educativa en què els progenitors acompanyen els fills en l’ús de la tecnologia a través del diàleg: parlen amb ells del que fan a internet, els expliquen els riscos, comparteixen activitats en línia i els ajuden a desenvolupar criteri propi. A diferència de la mediació restrictiva, basada en prohibicions i límits, o de la tècnica, basada en aplicacions de control, no busca vigilar el menor, sinó fer-lo capaç de protegir-se sol.
Tot i això, aquesta pràctica perd terreny. Segons l’estudi europeu EU Kids Online 2026, elaborat amb gairebé 28.500 menors de 19 països, només la meitat (50%) diu que els seus pares parlen amb ells del que fan a internet, quan el 2020 eren el 66%.
Quan la gestió del món digital a casa es basa en la desconfiança o la imposició, els menors reaccionen amb el que els psicòlegs anomenen reactància. Perceben les preguntes dels pares com una amenaça a la seva autonomia i responen amagant-se: creen comptes secundaris a les xarxes socials o esborren l’historial de navegació. La conseqüència pot ser greu. Si sorgeix un problema, la por al càstig o a perdre el dispositiu fa que molts joves s’estimin més callar que demanar ajuda.
Per contra, quan els menors participen en la definició de les normes, per exemple a través d’un pacte digital familiar, se les fan seves i les compleixen més. I si a casa es parla amb regularitat de xarxes, seguretat i privadesa, és molt més probable que un fill hi recorri davant d’un incident greu.
Compartim algunes pautes per conversar amb els menors sense que es posin a la defensiva. La primera és partir d’un cas extern. En lloc de fiscalitzar directament la conducta del fill, és més útil comentar una notícia o una situació viscuda per altres: “Tu com hauries actuat?”. El menor hi projecta els seus valors i reflexiona sobre els riscos sense sentir-se jutjat.
Una altra és convertir-lo en l’expert. Demanar-li que ens ensenyi com funciona una eina, com ara crear un perfil a Instagram, el situa en una posició de competència i redueix la distància jeràrquica. A partir d’aquí és més fàcil parlar plegats de privadesa, de perfils falsos o de com les plataformes ens enganxen.
També cal desescalar. Davant la confessió d’un error, d’un contacte incòmode o d’una imatge compartida sense voler, la primera resposta ha de ser la calma i l’agraïment per la confiança. Castigar o requisar el mòbil en calent confirma al menor que demanar ajuda surt més car que el problema mateix.
I, finalment, converses curtes, no sermons interminables. Els discursos llargs i unilaterals no funcionen. Són millors els diàlegs breus i freqüents en moments quotidians, com un trajecte en cotxe o mentre es cuina, que integren la cultura digital amb naturalitat.
Al capdavall, la millor eina de control parental no s’instal·la al mòbil: es construeix a la taula de casa. És la certesa que, passi el que passi, sempre es pot demanar ajuda sense por. Perquè educar en l’entorn digital no és controlar cada pas, sinó preparar els fills per caminar sols.
