L’egoisme i la insolidaritat són alguns dels nombrosos trets negatius dels éssers humans i si hi afegim la manca d’intel·ligència i seny per adonar-se que tothom es farà gran, ens trobem amb una de les grans desgràcies de la societat: la poca voluntat de la majoria i els pocs recursos que dediquen les institucions a la millora de la qualitat de vida de les persones grans. I ja seria hora que poséssim fil a la agulla, perquè a tots ens arribarà la vellesa i en uns quants anys gairebé una de cada quatre persones tindrem més de 65 anys. Per reflexionar, no? Episodis de la història recent han deixat ben clar el maltractament social i poc respecte cap a aquestes persones. El més evident va ser tot el que va succeir –per cert, encara no aclarit– durant la pandèmia del coronavirus a les residències. Les persones grans encara tenen molta vida encara que hagin deixat de treballar i no se les pot deixar de banda com els trastos vells perquè molestin poquet. No anem bé: les pensions de jubilació cada cop són més minses, la pèrdua de poder adquisitiu és evident, i no parlem de les persones dependents, tot un calvari social i econòmic per als familiars. Esperem –sé que és esperar molt– que la jornada d’avui, dia internacional de les persones grans, faci reflexionar a qui correspongui, perquè ha de ser molt trist acabar la vida assegut esperant la mort i pregant perquè no et fotin fora de casa.
Sessió: No iniciada
