“Septiembre llegó con sus manzanas fuertes, con sus uvas maduras, con sus flores silvestres”, cantava José Guardiola: “Por todos los caminos te buscaba sin verte, mis pasos se perdían en la tierra caliente, esperaba septiembre para volver a verte y me quedé de nuevo dormido en mi presente”.
Estem en un dels mesos més emblemàtics de l’any, un dels més avorribles i paradoxalment més il·lusionants. Adéu a l’estiu, benvinguda sigui la tardor, una altra volta a la rutina, els nens a l’escola, els adults a treballar, la vida sembla que segueix igual, però no és així, cada cop va a pitjor.
La calor fins i tot ha obligat a avançar la recollida de raïm, un any més. Ignoro el que pensa cadascú però segur que la incertesa continua sent l’aliada d’una societat atemorida per la qual se li ve a sobre. Creuant els dits, esperant que el sol torni a brillar per a tots i no només per als dirigents que mouen els fils: ‘Masters Of Puppets’ criden Metallica.
“Septiembre nunca más dormirá junto a mí, septiembre ya no pinta sus labios de gris”, entonen Los Enemigos. El malson continua i l’esperança agita els nostres cors adormits al temps i a la passió per continuar gaudint al nostre viatge per la vida. Les decisions polítiques són lamentables i tot és una gran mentida. L’únic que tenim clar és que els diners són el gas com el ‘Money’ de Pink Floyd, “¿Por qué estoy frío si hoy hace calor? Yo iba a ser un gran tío, todo un ganador. ¿Será que no es lo mío esta competición?”, continuen Los Enemigos.
Mostrem una emoció oculta mentre comptem els dies per tornar a gaudir d’un temps de relax, perquè “en septiembre no pienso vendimiar”… Oh yeah!
