Tenen una part de raó quan diuen que els historiadors parlem o ens enrotllem massa. De fet, com en tantes altres disciplines, la paraula és una de les nostres eines. I explicar bé, un dels reptes de la professió. Cal utilitzar els conceptes adients i els textos encertats per a reconèixer els fets i les lliçons del passat. El llenguatge també ha de despertar l’interès i estimular la imaginació, una part imprescindible del relat. Compartim amb molts professionals la necessitat de divulgar i afegir valor al llegat que els segles ens han obsequiat amb l’esforç de molts avantpassats.
Per això resulta ofendosa la deixadesa amb la que tractem sovint els nostres patrimonis, perquè també som deixats en l’obligació d’explicar-los bé i a tothom. Per exemple, son escassos els indicadors a les nostres carreteres que, com en altres contrades, ens indiquin castells, miradors, indrets de memòria.. i la manera d’arribar-hi. Molts tampoc no són ni als navegadors més comuns.
Però també son comptades les informacions dins de pobles i ciutats. No es tracta d’empudegar i omplir-ho tot de cartel·les com qui passeja per les galeries d’un museu, però podríem ser més generosos amb nosaltres mateixos i amb els que ens visiten. Lleida té una col·lecció de peus metàl·lics amb el nom de tots els edificis d’interès però les solucions de beacons i QRs no acaben de funcionar. Sabem on és el Peu del Romeu, però amb el que diu un pal a un racó ens quedem molt curts. Anem a la Panera però expliquem el nom als que la visiten? El nom de l’antic hospital de Santa Maria ha estat segrestat per la institució que l’ocupa. Hi ha una muralla dins d’alguna botiga, o al vestíbul de l’Orfeó però no ens diuen d’on ve i on va ni pren més valor que el decoratiu. Just allà a la vora ha desaparegut la referència a Baltasar Gracian i al davant, Sant Martí vell esperarà uns anys més a fer-se visible i a sortir de l’anonimat malgrat que el seu entorn estigui ben animat. I recordo: És trist que davant del rectorat de la Universitat de Lleida no hi hagi ni una mínima informació de l’escultura de Jaume Plensa que, sense cap informació, resulta una molèstia que encara es trepitja més impunement.
Informar a propis i estranys és acompanyar-los a compartir, també en el temps, les nostres realitats. Saber on ets és imprescindible per conviure.
