Parlarem de Ceuta, però ho farem només del seu finançament com a Ciutat Autònoma, al no ser província no pot ser Comunitat. El primer que hem de dir és que allò que és impossible per Catalunya, un finançament singular, és molt fàcil per Ceuta i Melilla. No reclamo un finançament per Catalunya com el de Ceuta, només vull fer èmfasi en que allò que no tindrem mai a Catalunya ho tenen altres autonomies. Ceuta té un sistema diferent del que tenen les quinze comunitats de règim comú, un sistema del tot insuficient, ja el detallarem, lluny de les seves necessitats.
Al tenir Ceuta rang autonòmic és una ciutat d’Espanya igual que ho son totes les altres, per tant, Ceuta no és, oficialment, una colònia, sinó una autonomia segons disposa la Constitució de 1978 (no té, però, Parlament, té una Assemblea, sense capacitat legislativa, que és també el Ple Municipal). Tanmateix, a la pràctica, el funcionament no és pas del tot aquest. Com és Ciutat Autònoma, Ceuta forma part de la Unió Europea però amb diferències notables, tan notables que sembla com si no ho fos. Per exemple, tant Ceuta com Melilla, pel que fa a l’acord de Schengen, tenen un règim específic, hi ha un control de sortida sigui quin sigui el destí, inclòs si el destí és la Península, hi ha així un doble filtre, un en la frontera amb Marroc i un altre de sortida cap a la Península. El que no és de rebut és l’Estatut de Ciutat Autònoma que suposa més un tractament colonial que no un autonòmic, aquest tractament colonial aparta i margina Ceuta de la Unió Europea.
Segons el règim especial autonòmic la quota de l’IRPF, tant l’autonòmica com l’estatal, té una bonificació del 60%, en l’impost de Societats hi ha una bonificació sobre la quota íntegra a pagar del 50% i en l’Impost de Successions i Donacions hi ha una bonificació del 50% de la quota a pagar, bonificació que segons en quins casos pot arribar al 99%. Pel que fa a la imposició indirecta no s’aplica a Ceuta l’IVA (com a Canàries, però allí la imposició indirecta és més alta), en el seu lloc hi ha l’Impost sobre la Producció, els Serveis i la Importació (IPSI) que té un tipus màxim del 10%. No hi ha l’Impost Especial sobre el tabac, carburant i combustibles, el substitueix un gravamen complementari a l’IPSI. Aquests privilegis fiscals són una trampa perquè a l’hora de la veritat això es tradueix en una minsa arribada de transferències públiques amb la qual cosa el nivell d’infraestructures (l’ajuda econòmica de 309 milions es centra, principalment, en una millora d’aquestes) és molt baix tal com ho ha posat en evidència l’arribada de la immigració. Només una petita referència, la despesa pública corrent per càpita és, aproximadament, la meitat de la resta de Comunitats. Probablement aquests privilegis fiscals tenen una motivació política, que les i els residents estiguin molt satisfets i no es sentin temptats de demanar passar a Marroc, així com també estabilitzar la població. Amb aquesta fiscalitat, la renda disponible personal a Ceuta és bastant més alta que a Lleida. Malgrat tot, aquesta trampa és perversa.
Quan hem comentat que la despesa corrent pública per càpita és la meitat de les altres Comunitats, hem afegit a la despesa corrent autonòmica la local, la que es deriva de la Llei d’Hisendes Locals.
Aquest tractament colonial, i no autonòmic, només pot acabar amb una autodeterminació o una integració al regne del Marroc. Una autonomia no pot ser mai una colònia, igual volen sota l’aparença d’unes autonomies mantenir colònies.
