Durant el franquisme, una forma de burlar la censura eren les cançons. El contingut literal de les lletres no denunciava res que els censors del règim poguessin prohibir, però ja ens enteníem. L’estaca de Lluís Llac va esdevenir tot un himne antifranquista. També se sabia de quin silenci veníem quan cantava Raimon. Davant d’aquesta tàctica, els censors afinaven el nas. En alguns casos es passaven de llestos. Per exemple, en alguns concerts no va passar la censura la cúmbia colombiana Se va el caimán perquè els inquisidors van interpretar que el caimán era Franco i no l’home rèptil que viatjava pel riu Magdalena cap a Barranquilla. També fou víctima dels excessos de la tisora el tema Rasca yu del músic mallorquí Bonet de San Pedro. Els últims dies del dictador, va haver-hi censors que van considerar que Rasca yu era el Generalísimo i no era procedent preguntar “¿cuando mueras que harás tu?”. Pensava que la cançó com a arma de reivindicació politicosocial havia desaparegut, però el concert de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, al Catllar, m’ho ha desmentit. El grup de Tortosa fa una rotunda crítica del servei ferroviari amb la cançó Lo Carrilet de la Cava, i no deixa cap canya dreta amb la tornada del cèlebre “De Roquetes vinc, de Roquetes vinc, de Roquetes baixo”. Cap censor hauria caçat que la famosa cançó La farola, la farola, dedicada en origen al far del Fangar, acabaria sent una sarcàstica denúncia antimilitarista avalada per la imatge del paracaigudista que durant la desfilada del 12 d’octubre va quedar enganxat en una farola de la Castellana.
Sessió: No iniciada
