Les vacances sempre tenen la seva fi. És moment de respondre a les impertinents preguntes de “com han anat?” amb la simple resposta de “se n’han anat!”. A més de molta calor, tempestes de por i molta ‘mala bava’ política, tot segueix igual o pitjor.
No és que estiguem en un país de merda, sinó que hi ha molta gent merda en un gran país. A sobre els ‘guiris’ ens tenen conquerits perquè no és bo que quan estàs de vacances hagis d’ajustar-te a horaris d’hotel amb esmorzars i sopars de vuit a deu perquè als matins prefereixes dormir una mica més i a les nits sortir de marxa.
Això de ser europeus no va amb nosaltres a nivell d’horaris i si pretenen equiparar-nos que comencin a fer-ho també amb els sous. Quin carall!!! Així un any rere l’altre, sempre a l’espera que la senyora de l’atzar et toqui amb la vareta per poder-te presentar vociferant que t’alliberes dels lligams d’aquesta societat que claudica a cop de talonari amb uns polítics, banquers i d’altres que segueixen vivint de la suor del de davant mai de la suor del seu front.
Estem a punt del retorn general a un lloc poc recomanable anomenat realitat. Cada minut que s’està enfadat es perden 60 segons de felicitat, per això és millor afrontar amb optimisme la que ens ve a sobre. I quan et toqui tornar a la rutina no hi ha res millor que fer-ho entonant la cançó del 1972 que va popularitzar el cantant mexicà Vicente Fernández i que tots hem cantat alguna vegada: “Y volver volver, volver”.
En qualsevol cas, jo he tornat aquest any recuperant el segon disc de Miguel Ríos del 1966 quan amb sol 22 takos cantava allò de “Ahora que he vuelto”… Oh yeah!
