Les tardes d’estiu a Lleida eren infernals. Tota activitat quedava aturada. Només s’escoltava el cric-cric de les cigales o xitxarres, o fet-fets com en diuen a la Franja de Ponent. La població atiranyava el moment xafogós amb la migdiada. No hi havia aires condicionats, ni ventiladors. Els estris per passar les estones ardents eren els ventalls. Només els usaven les dones. Estava mal vist un home ventant-se amb ventall. La primera vegada que vaig gaudir un aire condicional va ser en el Simago de Puertollano. La gent no hi anava a comprar, que també. S’hi recollia per la frescor. Sense saber-ho, els puertollaneros havien inventat els refugis climàtics. En aquells temps, vam arribar a Sevilla. No hi havia ningú al carrer. Tothom estava en El Corte Inglés a temperar el cos. Els més soferts passaven amb l’aigua que els aiguaders oferien amb els càntirs a canvi de la voluntat. Abans feia molta calor i campàvem. Les estadístiques diuen que ara patim temperatures mai assolides, però també tenim més mitjans per suportar-les. Tinc un amic danès que viu entre Copenhaguen i Tarragona. Enguany ha vingut a passar l’estiu a Tarragona. “I ara! Que no estàs més fresc a Dinamarca?”, li he preguntat. “En absolut. A Copenhaguen no hi ha aires condicionats”, m’ha aclarit. En definitiva, la calor no se suporta en funció de la temperatura, sinó a partir dels mitjans i els hàbits que tinguem per combatre-la. També inclou la manera de vestir. Mai havia vist tants homes amb pantalons curts. Ves que no arribin els turbants i les gel·labes.












