“Qui té paciència, acaba trobant ombra” i “la mà sola no aplaudeix” són frases que expressen, respectivament, el valor de la perseverança i la importància del treball en comunitat i la solidaritat. Són dues dites sahrauís, pura saviesa d’aquesta gent que viu repartida entre en campaments de refugiats al desert algerià i en el que hauria de ser el seu país, ara ocupat i colonitzat pel Marroc. Els primers, abandonats per la comunitat internacional enmig del no-res, els segons, anorreats pel regim dictatorial de Mohammed VI (hi hauria un tercer col·lectiu, el de la diàspora, els sahrauís que han marxat buscant un futur millor). Perseverança i solidaritat són també paraules que defineixen aquest projecte, amb més de trenta anys d’antiguitat, que és Vacances en Pau. Gestionat conjuntament per Sàhara Ponent i el Front Polisario, el programa permet que nens i nenes sahrauís visquin un estiu “diferent”, gaudint de tot el que no tenen al desert i rebent l’assistència mèdica que necessiten, acollits per un grapat de famílies lleidatanes la implicació i compromís de les quals és realment admirable. M’agrada un fragment del vers de la poeta sahrauí Zahra Hasnaui que rememora aquell oceà que el seu poble hagué d’abandonar fa mig segle: “On ets, mar? Vaig seguir els entremaliats solcs dels records. Vaig mirar l’horitzó, buscant-te. Vaig mirar més enllà, no vaig trobar res. On, les rialles, la música de les teves onades de matinada…?”. Doncs bé, gràcies a les Vacances en Pau, aquests petits visitants del desert poden gaudir de “luxes” tan humils com una refrescant remullada a la platja, jugant entre aquelles dolces onades que van perdre ara fa cinquanta anys.
Sessió: No iniciada
