El dimecres de la setmana passada ens va deixar Joan Viñas no només amic i docents, ambdós, a la UdL, sinó també company d’Opinió aquí a LA MAÑANA. Fins l’últim moment, amb ell, ens canviàvem els diumenges. Vull recordar l’actitud i comportament que amb mi va tenir quan em vaig jubilar de funcionari, va ser ell amb el vicerector, en aquell anys, Joan Ramon Rosell, i l’advocat Miquel Àngel Alonso, els que van trobar la fórmula legal per poder continuar fent classes. Sempre recordaré la seva predisposició.
Aquest cop dedicarem la col·laboració quinzenal a parlar de l’informe Fènix. Hem d’assenyalar el bo i positiu que un grup de reconeguts economistes uneixin esforços per dir la veritat del creixement de Catalunya, costa sempre dir la veritat de les coses, i en aquest cas hem d’estar agraïts d’haver seguit la lliçó per part dels autors. L’informe és un crit d’alerta, és un avís que no ha de caure en l’oblit. Ara bé, al meu entendre la contundència de les conclusions, que no són errònies, no es justifiquen per l’anàlisi que fan. Les conclusions son del tot deterministes i aquest determinisme no es pot sustentar, del tot, en base a l’anàlisi elaborat. Començarem parlant del PIB per càpita. Aquest indicador té un defecte greu, no mesura la distribució de la renda. Pot haver un país que tingui una renda per persona molt alta però amb una distribució molt desigual, suposem que el 80% de la renda es concentra només en un 10% de la població, podem parlar d’un país ric amb aquesta concentració dels diners? Amb les conclusions a les que s’arribi s’hagués tingut de filar més prim a l’utilitzar aquest indicador. En aquests moments, precisament, hi ha un enfrontament important en la consistència del PIB per càpita com a mesura de benestar a l’hora de comparar-los segons el nivell de preus de cada país. Grans economistes europeus entren en discussió amb economistes nord-americans.
Un altra apartat que mereix certes matisacions és el de la productivitat del treball, és a dir, la producció neta per persona ocupada. Aquesta mesura de la productivitat és la més utilitzada i és la que descriu en l’informe. El matís a fer, torno a repetir, per arribar a unes conclusions tan deterministes, és que la productivitat del treball no depèn només d’ell mateix. El nivell tecnològic, la màquina o estri que s’utilitza, és a dir, el capital, influència de manera notable en la productivitat, no és el mateix obrir una rasa amb pic i pala que obrir-la amb una rasadora. I tampoc no és gens menyspreable considerar certes infraestructures a l’hora de parlar de productivitat.
Evidentment, en l’informe és far èmfasis en que la baixa productivitat va lligada a salaris baixos, i és veritat. Tanmateix, la realitat és que a casa nostra el model empresarial que ha dominat fins ara, no sé que passarà en el futur, és el de centrar l’excedent en l’estabilització, pèrdua del salari real, de les retribucions, és a dir a Catalunya el model empresarial seguit, amb poques excepcions, és el de salaris baixos, amb la qual cosa hi ha un col·lectiu responsable en primer grau d’aquesta baixa productivitat.
Finalment, és intranscendent que els i les treballadores amb sous baixos no cobreixen els costos dels serveis públics bàsics, posem educació i sanitat. És intranscendent perquè el cost dels serveis públics no es poden individualitzar, són universals. Els i les que tenen un bon sou pagaran més del cost que consumiran i, fins i tot, pot passar que no utilitzen per res els serveis públics, però això no els eximirà de pagar. El cost es total, no es pot individualitzar.
