Per Sant Pere parlem del Papa, la primera autoritat catòlica, infal·lible segons el dogma i diana d’alt risc segons les agències de seguretat. Un líder espiritual que predica la Pau amenaçat per forces poderoses que se’l voldrien carregar. L’estratègia de l’extrema dreta mundial passa també per silenciar alguns personatges, dels que tenen veu i vot global, com aquest discret agustinià nord-americà que tant disgusta el president d’Estats Units. Mentrestant, hem comentat el tema de la llengua catalana en la visita papal, seguint el criteri del Concili Vaticà II com dèiem fa alguns dies. Finalment ell el va parlar més minuts que altres membres de la jerarquia d’aquí, i a consciència.
L’Estat espanyol no s’ha desfet dels compromisos preconstitucionals que un Concordat franquista maquillat encara manté la nostra legislació sota la influència catòlica. El suposat laïcisme de l’Estat s’ha vist clarament traït en aquesta visita on el clergat s’ha assegut al costat de la corona i la visita a pobres i presoners ha estat agendada enmig de la salutació i reunió privada amb els líders polítics. Ens consta, a més, que l’organització de la visita va ser estretament controlada per la cúria espanyola, capaç d’amagar sota la catifa qualsevol referència a la realitat catalana. Sort que el Sant Pare rep més cartes i visites que les dels líders de l’extrema dreta que li expliquen la seva interessada versió fake.
Ningú vol recordar que l’any 1995 es va treballar seriosament per aconseguir que la conferència episcopal catalana fos una realitat deslliurada de la conferència espanyola i amb línia directa al Vaticà. Una mena d’independentisme dels catalans catòlics que lliga amb la llarga tradició de la província eclesiàstica Tarraconense, i les províncies de molts ordes regulars, però també amb la majoria de l’església catalana des de mitjans del segle XIX i amb l’església resistent i contrària al nacionalcatolicisme franquista del segle XX. El Concili provincial tarraconense de 1995 va tenir entre les seves conclusions la voluntat explícita de manifestar les diferències amb l’aparell estatal. La proposta va quedar en un calaix, custodiada per un dels abats convidats.
El mateix 1995 les forces reaccionàries del Vaticà, amb personatges tan foscos com Lajos Kada contraataquen amb la divisió del Bisbat de Lleida, que sembraria discòrdia on no n’hi havia. No és casualitat. Dies després un bisbe sensible, el nostre, hi va patir molt i l’altre ara és cardenal i ha sortit a totes les fotos, malcarat com és.
