L’autoestima és un pilar essencial en el desenvolupament emocional de la infància. Més enllà dels resultats acadèmics o de les habilitats concretes, allò que realment marca la diferència és sentir-se valorat, escoltat i respectat pel que un és. Famílies, docents i figures de referència hi tenen un paper clau. En aquest article explorarem els factors que intervenen en la construcció de l’autoestima infantil així com les estratègies que podem posar en pràctica per acompanyar els infants a créixer amb seguretat i confiança.
L’autoestima no és un tret establert d’una vegada per sempre, sinó una construcció que evoluciona amb el temps i que es pot enfortir o afeblir segons les experiències i els vincles amb els adults. Els nens i nenes que creixen en entorns on perceben que són tinguts en compte, apreciats i respectats, acostumen a desenvolupar una imatge més positiva d’ells mateixos i a mostrar més seguretat per explorar el món. En canvi, quan l’únic reconeixement es basa en el rendiment o el bon comportament, es corre el risc de construir una autoestima fràgil, dependent de l’aprovació externa. Aquest enfocament, molt freqüent en entorns competitius, posa l’èmfasi en els resultats i no en el procés i fa que molts nens i nenes tinguin por d’equivocar-se o es bloquegin davant de nous reptes. Tal com apunta Catherine L’Ecuyer (2012), “la motivació real neix de l’interior i no de la recompensa externa; si volem infants autònoms, hem de permetre’ls experimentar, errar i tornar a provar”. És habitual creure que fomentar l’autoestima vol dir omplir les criatures d’elogis, però en realitat allò que resulta més útil són missatges sincers, realistes i centrats en l’esforç i les qualitats personals. Expressions senzilles com “he vist que t’has esforçat molt”, “confio que ho aconseguiràs” o “equivocar-se és part de l’aprenentatge” generen un impacte més profund que un simple “ets el millor”. Igualment, cal evitar les etiquetes, tant si són positives com negatives, ja que tendeixen a encasellar l’infant i poden influir de manera negativa en la manera com es veu a si mateix.
Els espais privilegiats per enfortir aquesta base emocional són la família i l’escola. A la llar, establir rutines que els donin autonomia i reconèixer les seves emocions els fa sentir escoltats i útils. També és fonamental oferir-los oportunitats per prendre petites decisions, participar en tasques quotidianes i descobrir que poden afrontar-les. A l’aula, fomentar dinàmiques inclusives, reconèixer els avenços individuals i evitar comparacions contribueixen al fet que cada infant se senti valorat. Com va afirmar Maria Montessori (1949), “La llibertat amb responsabilitat, un entorn preparat i el respecte profund per l’infant constitueixen el fonament d’un aprenentatge on l’ànima del nen pot expandir-se lliurement.” D’altra banda, les relacions amb els iguals juguen un paper decisiu. Les amistats, el joc compartit i la participació en grups permeten als infants sentir-se acceptats i aprendre a gestionar conflictes, negociar regles i practicar l’empatia. Aquestes interaccions són un terreny d’aprenentatge on descobreixen com confiar, cooperar i resoldre diferències. Quan les experiències són positives, reforcen la seguretat personal i el sentiment de pertinença; en canvi, la burla, l’exclusió o el bullying poden danyar profundament l’autoestima i generar ferides emocionals de llarga durada. Per això és fonamental que les famílies i l’escola vetllin per relacions saludables, promoguin la inclusió i ofereixin estratègies per prevenir i afrontar situacions d’assetjament.
Un altre pilar essencial és la gestió de les emocions. Si l’entorn de l’infant tendeix a ridiculitzar o minimitzar allò que sent, acabarà desconfiant del seu propi món interior i reprimint les emocions. En canvi, quan els adults acompanyen amb empatia, posen paraules al que senten i es mostren disponibles, l’infant aprèn a reconèixer-se i a vincular-se amb els altres de manera més segura i equilibrada. L’educació emocional, tant a casa com a l’aula, ofereix eines perquè els nens i nenes puguin identificar, expressar i regular el que senten. Això no només contribueix a una autoestima més sòlida, sinó que també millora la convivència i la capacitat de resoldre conflictes amb assertivitat.
A més, oferir als nens i nenes la possibilitat d’explorar activitats variades —ja siguin esportives, artístiques, manuals o intel·lectuals— els permet descobrir interessos i habilitats que reforcen la seva identitat. No és necessari destacar en tot, sinó trobar aquells espais on se sentin capaços i motivats, ja que això alimenta una autoestima més sòlida i realista. Aquestes experiències també els ensenyen a tolerar la frustració, a valorar el procés per damunt del resultat i a gaudir del plaer d’aprendre. Quan poden triar i experimentar lliurement, es fomenta la curiositat, la creativitat i el sentit d’autonomia, factors clau per créixer amb seguretat i confiança en un mateix. Els factors socials i culturals també exerceixen una gran influència en aquest procés. Avui dia, les xarxes socials introdueixen models de perfecció que sovint no són reals i que afavoreixen la comparació constant. A més, la cultura de la competitivitat i de l’èxit immediat també influeix en la manera com els infants aprenen a valorar-se. Davant d’aquests reptes, l’educació emocional i la prevenció esdevenen imprescindibles. Alhora, és fonamental ensenyar-los a mirar la societat amb esperit crític i a apreciar valors com l’esforç sostingut, l’acceptació de la diversitat i la solidaritat, per sobre de la perfecció i la rapidesa. Saber detectar a temps els indicadors d’alarma és igualment clau. Un infant amb l’autoestima afeblida pot mostrar por constant a equivocar-se, desmotivació, dificultats per expressar les seves emocions, aïllament social o dependència excessiva del criteri adult. Enfront d’aquestes situacions, el primer pas és no culpabilitzar-lo ni exigir-li canvis immediats.
El suport emocional, la paciència i la disponibilitat són essencials. I si aquests símptomes persisteixen, és convenient demanar assessorament professional a un/a psicòleg/a col·legiat/da. Els serveis públics com els CSMIJ i els EAP, així com professionals privats acreditats, poden oferir acompanyament ajustat a cada cas. En definitiva, afavorir una autoestima saludable a la infància és una tasca compartida que requereix constància, consciència i un entorn adequat tant a casa com a l’escola i en la societat en general. No es tracta de formar infants “perfectes”, sinó persones que es coneguin, es valorin i afrontin els desafiaments que es presentin al llarg dels seu creixement. Acompanyar-los en aquest camí vol dir transmetre’ls la certesa que equivocar-se i tornar a intentar-ho forma part natural de l’aprenentatge, i que el seu valor no depèn només dels resultats, sinó també de qui són i del seu esforç. Igualment implica oferir-los espais reals per participar, prendre decisions i sentir-se membres actius de la família, de l’aula i de la comunitat. Quan un infant creix amb aquest suport, desenvolupa una base emocional sòlida que li permet avançar amb resiliència, establir vincles més sans i projectar un futur propi amb sentit, seguretat i benestar.
VICTORIA GARCÍA MASIP
Col·legiada 19674.
Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. Delegació de Lleida
