L’escriptor Màrius Serra va presentar ahir a Lleida la novel·la ‘El mal entès’ (Proa). “És una novel·la coral, amb una dotzena de protagonistes en què el punt de partida era explorar la relació de paternitat d’un pare amb una filla”, explica l’autor a LA MAÑANA. A partir d’aquí, teixeix una història en què la línia de la ficció i la realitat es dilueix –“la novel·la sempre ha tingut la capacitat d’il·luminar àmbits de la veritat des de la mentida i aquí m’ho vaig imposar com un joc”– i que es converteix en una “tragicomèdia”, amb una col·lecció de malentesos que va anar trobant, que se situa en la pell de Joan Ferrer, un traductor que de sobte veu com la seva vida pateix un gir radical, i que també analitza el pes que té l’atzar; “sempre ha determinat les nostres vides per molt que vulguem tenir la sensació que ho podem controlar tot; et dona cures d’humilitat”.
La novel·la on, “naturalment”, tenen el seu espai els jocs de paraules, té una curiosa estructura, amb diferents capítols (16) que presenten una escena i que van viatjant al passat i futur d’aquell moment, analitzant les raons i les conseqüències que l’han ‘creat’, una estructura que també li permet fer molts viatges en l’espai, fent viatjar el protagonista des de Barcelona a Nova York, passat per la selva lacandona. Una altra de les temàtiques que l’interessaven és la identitat, lligada a aquesta idea d’atzar que té a les persones en una mena de desconcert, en un món actual en què “no hi ha les certeses contra les que lluitàvem i ens rebel·làvem d’adolescents”, o “en el qual ens creem identitats fictícies a les xarxes”, tot i que també pensa que aquest atzar “té la doble cara de la moneda, també et pot ajudar”.
Pel que fa a futures publicacions, diu que ara vol acompanyar aquesta novel·la, que ha estat traduïda al castellà i potser també ho farà a l’anglès, tot i que sempre hi ha coses al forn. A més, també es dedica a fer xerrades a centres educatius o en innumerables clubs de lectura; “m’agrada mantenir aquest contacte de veure a la gent i conèixer el país de veritat”. En tot cas “ja és un privilegi haver pogut viure d’escriure en català pràcticament 40 anys”.
