Ara que anem de mal en pitjor i ja estem en plena Santa Setmana, explicarem les mentides a què estem subjectes. Després de la proclamació de la Constitució Espanyola el 1978, Espanya és formalment un Estat aconfessional, mantenint relacions amb els diferents credos: “Ninguna confesión tendrá carácter estatal. Los poderes públicos tendrán en cuenta las creencias religiosas de la sociedad española y mantendrán las consiguientes relaciones de cooperación con la iglesia católica y las demás confesiones”.
No m’ho diguis que m’ho crec. No tots els estats anomenats laics (que no tenen ordres clericals) ho són completament a la pràctica. En què ens toca compartir la majoria de les festivitats cristianes són festives. Per alguna cosa deu ser. La temàtica religiosa sorgeix de sota les rajoles i més.
Fins i tot algunes cadenes de la televisió, públiques i no tant, aprofiten per emetre pel·lícules de temàtica religiosa la qual cosa mirada positivament tampoc no està tan malament perquè es poden revisar alguns clàssics, encara que a hores d’ara de desencís total també ho poso en dubte.
Recordo que la meva infantesa, la Setmana Santa era sagrada, tot es veia en blanc i negre com a la televisió, els cinemes i bars estaven tancats, no es podia menjar carn i a la ràdio (a la qual des de la meva més tendra infància he estat enganxat) només s’emetia música sacra.
El clima de la Llei del Terror planejava i el sentit de culpabilitat era el nostre aliat. Tot indicava que amb el pas del temps i una vegada superades les adversitats tiràniques aniríem endavant, però lamentablement anem enrere fins al punt que la llibertat d’expressió és una fal·làcia, com s’està comprovant diàriament.
Sempre he fet broma dient que millor ‘cagar-se’ en la llei que no en déu, perquè si déu és al cel per la força de la gravetat la teva pròpia merda caurà a sobre. En definitiva, com sempre ha estat, és i serà, amb l’església hem topat… Oh yeah!
