Aquesta setmana hem tingut ocasió de conèixer dues decisions de tribunals dels Estats Units d’Amèrica que són rellevants en l’àmbit de les xarxes socials i la seva responsabilitat per les addiccions i trastorns que poden provocar. El dimarts dia 24 vam conèixer el veredicte d’un jurat popular de Santa Fe, a Nou Mèxic, que condemnava Meta (controlada per Mark Zucker-berg, i propietària de Facebook, Instagram i WhatsApp, entre d’altres) a una multa de 375 milions de dòlars, en considerar que no havia protegit adequadament els menors que feien ús de les seves xarxes socials. L’endemà mateix, dimecres passat, es va fer públic el veredicte d’un altre jurat popular de Los Angeles, a Califòrnia, que va considerar responsables Meta i Google de fomentar conductes addictives sense que se n’hagués advertit adequadament als usuaris de les seves xarxes socials.
De fet, encara no es coneixen les sentències. Fins ara només s’han fet públics els veredictes dels jurats i fins d’aquí unes setmanes no coneixerem el text de les corresponents resolucions judicials. Serà molt interessant estudiar els raonaments concrets amb què les justifiquen. És cert que el dret anglosaxó prové d’una tradició jurídica molt diferent de la nostra. Però no tant com sembla en matèria de responsabilitat per danys. El principi general és comú a la majoria dels sistemes jurídics i és ben senzilla: “qui la fa la paga”. I aquests dos jurats dels Estats Units d’Amèrica han estat d’acord en què aquells que controlen les seves xarxes l’han fet i que, per tant, n’han de pagar les conseqüències.
Tanmateix els dos casos presenten matisos importants. El de Santa Fe estava impulsat per la Fiscalia de l’estat de Nou Mèxic i recollia la queixa de molts pares que denunciaven l’addició dels seus fills a les xarxes de Meta. De fet, es calcula que els 375 milions de multa total és el resultat de multiplicar els milers de casos denunciats per la multa de 5.000 dòlars que se’ls imposaria per cada cas. A més a més, la discussió del cas de Nou Mèxic girava en torn del possible engany sobre els perills de les xarxes quan asseguraven que eren absolutament segures. També es va posar de relleu que molts menors havien rebut reclams de caràcter sexual a través de les xarxes sense que els haguessin demanat. Podríem dir, per tant, que aquest esquema argumental respon més a la responsabilitat típica d’aquell que menteix o amaga allò que acabarà danyant una altra persona.
El cas de Los Angeles és lleugerament diferent, però el matís crec que és important. Aquí es tracta d’una dona major d’edat que s’aficiona a unes determinades xarxes i que denuncia que, subreptíciament, sense que hi hagués cap altra manera de comprovar-ho, s’hi havien afegit algoritmes que tendien a crear-li addició a aquelles xarxes. No estem davant d’una ocultació o una informació enganyosa: allò que feien les xarxes era introduir subreptíciament elements nous que induïen a una determinada addicció.
Són notícies esperançadores. Hem d’aprendre a defensar-nos d’aquestes corporacions omnipotents, tot i la dificultat d’aconseguir que canviïn amb simples condemnes pecuniàries.
