La historiadora de l’art, artista i escriptora lleidatana Anna Escur Pujol ha publicat la traducció al català de dues entrevistes a la mestra republicana i militant antifeixista Carme Roure i Canosa (Lleida, 1915-Barcelona 2004) que li van fer a Mèxic, on estava exiliada, els anys 1979 i 1981. “He estat durant gairebé quatre anys treballant com a professora amb persones exiliades de Colòmbia, El Salvador, Ucraïna, Síria o Palestina i fent un taller, els vaig demanar que em diguessin dones que els impressionessin”, explica l’autora sobre l’origen del projecte, a més de la seva vinculació personal, “malgrat que no m’havien explicat gairebé res”.
Aquesta espurna li va fer adonar que també a Lleida hi havia “moltes històries de dones refugiades d’aquí que no es coneixien, com l’aviadora Mari Pepa Colomer, biografies molt interessants”; llavors va decidir fer pintures sobre diverses mestres republicanes amb les quals va formar una exposició que ha anat rodant per espais de la demarcació. I en conèixer la història de Carme Roure va donar un pas endavant. “Sempre s’ha estudiat molt més els testimonis de soldats; en canvi les dones, quan surten, és en grup”, així que es va decidir a fer la traducció de les entrevistes.
Carme Roure, explica l’autora, “va estudiar al Liceu Escolar i es va polititzar de molt jove, als 17 anys ja feia tasques clandestines; després amb l’exili, va anar primer als refugis francesos i más tard a la Unió Soviètica, on va passar 17 anys abans de marxar a Mèxic i tornar a Barcelona el 1979; venia a Lleida a veure gent, però ja no tenia res”. Pel que fa a les entrevistes, relaten les seves vivències durant la guerra civil a Lleida o altres del seu exili i, destaca Escur, “són molt actuals, amb conceptes com la solidaritat, la igualtat o l’antifeixisme, valors que crec que són universals”.
Després d’aquesta publicació, continua implicada amb la temàtica; “estic amb quatre més”, diu, amb l’objectiu de “treure de l’oblit totes aquestes històries”, ja que “sigui pel franquisme o per altres qüestions, ens han fet mig creure que les dones no pintaven res i, de fet, van aguantar l’esquerra; sense elles no hagués existit”.
