En quin moment va decidir que la dansa seria molt més que una afició?
Des que tinc memòria, sempre he volgut dedicar-me a la dansa. Vaig començar amb vuit anys, per decisió dels meus pares, ells deien que passava el dia ballant, veient coses a la televisió i reproduint-les sense parar. Des de llavors, la dansa ha estat més que un ‘hobby‘, ha sigut una part fonamental de la meva vida. És una vocació que va més enllà del que pots decidir amb la raó; és quelcom que portes dins i que guia la teva vida.
Com recorda els inicis de la seva companyia?
Molt difícils. La dansa a Lleida, durant molts anys era una cosa minoritària. Obrir una escola sent jove era tot un repte. Costava convèncer la gent, atreure alumnes i que la societat veies la dansa com una activitat seriosa. A diferència de ciutats com Barcelona o Tarragona, on això ja funcionava, aquí tot havia de començar des de zero. Els primers anys van ser de molta lluita, però l’esforç ha valgut la pena. Penso que aquests inicis ens fan aprendre més que qualsevol formació. T’obliguen a créixer com a persona i entendre que la passió sense constància no és res.
Què li ha suposat formar-se amb la Royal Academy of Dance?
Tot i rebre aquesta titulació a Londres, també he rebut formació d’altres escoles, com la Vaganova russa, l’escola francesa i diferents escoles de contemporani. Aquesta formació m’ha permès ampliar horitzons i m’estructura un currículum clar pels alumnes. Per exemple, els més petits necessiten veure diferents estils i enriquir-se de diferents tècniques, però la base que els dona ‘la Royal‘ els ajuda a tenir solidesa. És una formació que combina disciplina, tècnica i creativitat. Això és fonamental per a qualsevol escola.
Quins valors vol transmetre a l’alumnat?
Que som com una gran família. Quan venen, siguin nens o nenes, els sento com meus. Quan els veig ballar, m’emociono, se’m posa la pell de gallina i a vegades fins i tot ploro. A l’escola volem fomentar la companyonia, la il·lusió per treballar en projectes conjunts i l’esperit d’equip. Molts alumnes passen cada dia a l’escola i, per mi, el vincle emocional és tan important com l’aprenentatge tècnic. Això ajuda els nens a créixer amb confiança i a entendre que la dansa és més que un esport, és vida.
Què diferencia un bon ballarí d’un ballarí excel·lent?
És molt complicat. Per l’excel·lència, cal tenir unes condicions físiques de naixement, però també constància, paciència i capacitat de transmetre emocions. Una bona tècnica sense emoció no serveix gaire. La dansa no és només gimnàstica, és art. Pots ser perfecte respecte a la tècnica, però si no ets capaç de transmetre amb el teu cos el que vols explicar, només ets un gimnasta. Els excel·lents emocionen, fan que qui els miri senti alguna cosa, i això només s’aconsegueix amb treball i sensibilitat artística.
Ha notat canvis en l’alumnat amb la popularització de la dansa?
Sí, clar. Ara tinc més gent i els estils com ‘hip-hop’ o ‘comercial’ són molt populars. Això és bo, perquè la dansa arriba a tot arreu, però també genera immediatesa. Els alumnes, o fins i tot els pares, volen veure resultats ràpids. Sovint comparen la dansa clàssica amb altres estils. Per exemple, una nena de quatre anys que fa clàssic es veu comparada amb nens fent ‘hip-hop‘ que realitzen girs i moviments ràpids. Això pot desmotivar, però la base clàssica és fonamental per després progressar en qualsevol estil.
Quins són els principals reptes de coordinar els diferents centres de dansa de Lleida?
Més que coordinar, tenim una associació amb onze escoles, la qual ens ha permès conèixer-nos, compartir inquietuds, problemes i coordinar projectes com el Dia Internacional de la Dansa. Lleida és un territori molt extens amb poca població, cosa que limita algunes activitats. Fa trenta anys, quan vam començar a organitzar aquesta jornada, vam veure que hi havia una desconnexió total entre escoles: no es coneixien ni parlaven entre elles. Avui, gràcies a l’associació, hi ha respecte i ajuda mútua, un espai que abans no existia i que ens permet col·laborar i créixer junts.
Quines activitats es programen per al Dia Internacional de la Dansa?
Fem actuacions en diferents espais de Lleida durant tota la setmana i un acte central a la Plaça Sant Joan. Aquest any, en lloc de fer només espectacles de grans grups hem organitzat petites performances amb un, dos o tres ballarins, acompanyats per un músic. Això permet que la dansa arribi als barris i a persones que normalment no tindrien l’oportunitat de veure-la. És un projecte que connecta artistes i públic. Mostra la dansa més propera i accessible.
Com definiria el moment que viu la dansa a Lleida?
Estem en un moment, cada cop hi ha més escoles i alumnes. Tot és molt ràpid i hem de treballar molt per mantenir l’atenció i la motivació. Els festivals ara es fan més sovint, hi ha més demanda per anar a concursos. Això genera estrès, però també dinamisme i oportunitats d’innovar. Hem d’adaptar-nos a aquesta immediatesa, però no hem de perdre l’essència de la dansa.
Quins objectius li agradaria assolir en els pròxims anys?
Vull ampliar les activitats de l’associació, arribar a més gent i promoure projectes. També m’agradaria que més escoles s’hi uneixin, així podríem fer coses més grans. L’objectiu és que la dansa arribi a tothom.
Rebeu la suficient ajuda institucional?
Rebem ajuda, però no econòmica. Si volem créixer més i dur a terme projectes més ambiciosos, caldria més suport institucional. Per poder ampliar activitats i arribar a més població necessitaríem més implicació i recursos.
Quin consell donaria a algú que s’inicia a la dansa?
Paciència i constància. La dansa és un esport i art alhora, permet expressar emocions, desenvolupar sensibilitat i creativitat, millorar la postura i prevenir lesions. Els nens aprenen a conèixer el seu cos i a expressar-se mentalment i físicament.
Què és la dansa per vostè?
La dansa és la meva forma de viure i de veure la vida. La veig a través del cos, l’expressió i la música. Tot el que observo i respiro ho interpreto amb la dansa. Sempre buscant inspiració, bellesa i connexió amb les emocions.
