Aquesta setmana ha fet un any que vaig deixar de fumar. L’11 de febrer ja és una data a commemorar en la memòria personal per tot allò que comporta de sacrifici, convenciment i esforç, però també de patiment, malestar i nervis, un neguit que encara noto ara en situacions diverses, delerós d’encendre una cigarreta. Algú pensarà que, pel dia, vaig encomanar la meva sort amb l’abstinència del tabac a la Mare de Déu de Lourdes, la festivitat de la qual s’escau just aquella data. Allò que es diu de “per miracles, a Lourdes”, venia molt al cas després de tants anys enganxat al tabac i de diversos intents de deshabituació poc reeixits. No és per mi, això de confiar en els miracles, bàsicament perquè tinc poc de creient i gens de practicant. Descartada l’opció de l’ajut celestial i amb una voluntat poc consistent, calia confiar en la ciència per poder superar un objectiu d’aquesta envergadura. L’any 2024, el darrer exercici del que es tenen dades de l’Enquesta de Salut, 4.153 persones van iniciar tractament farmacològic a la demarcació de Lleida per intentar deixar de fumar. Desconec quanta gent ho va fer el 2025, però jo en sóc un, i me n’he sortit, com molts altres, alguns fins i tot sense ajuda de fàrmacs. Tot compartint procés amb milers de persones que han aconseguit deixar el tabac, molts pensaran que exagero i que no n’hi ha per tant. Potser tenen raó, però cadascú ho assumeix com pot o com sap. I déu-n’hi-do com costa.
Sessió: No iniciada
