Vagi per endavant que jo soc partidari de regularitzar tothom. Més encara; no m’agrada gens el terme regularitzar. Crec que totes les persones som lliures i iguals i que ningú ha de tenir poder per regularitzar-nos ni per donar-nos o treure’ns el permís per residir on vulguem. Ja sé que aquesta pot semblar una posició ingènua, “woke” o “bonista” per a molts conciutadans. Però què voleu, a mi em van educar en la creença que tots som iguals i em continuo negant a discriminar persones per la seva procedència.
Per tant, no us sorprendrà que em sembli molt bé la iniciativa del Govern espanyol de “regularitzar” tots aquells estrangers que puguin acreditar haver viscut a l’Estat espanyol un mínim de cinc mesos i que hi residissin a 31 de desembre de l’any passat.
La pregunta que us faig és què penseu que hauríem de fer amb l’enorme quantitat de gent que ens arriba des dels països pobres per intentar participar de la nostra riquesa. Hi ha dues contestes clares: una és la de no deixar-los conviure amb nosaltres i deportar-los, ja sigui al seu país d’origen o a paradisos intermedis més o menys comprats. L’altra és considerar que són persones que tenen els mateixos drets i considerar-los iguals que nosaltres.
Reconec que la iniciativa del Govern té un defecte de plantejament que la posa a la picota. No pot ser que se sostregui a la discussió parlamentària i s’acordi per un govern en minoria. Si el partit en el govern creu que és una mesura adient, que la sotmeti al debat parlamentari i que tothom es mulli en favor o en contra. Es tracta de decisions que a tots ens afecten i que susciten un debat polític intens. No val a defugir-ne el debat. Que els grups es retratin i que ens exposin els arguments que tinguin per votar-hi en un sentit o un altre.
Precisament, el debat sobre una iniciativa com aquesta ens permetria abordar els problemes que sens dubte també planteja. Jo crec que tothom és lliure d’anar on vulgui i establir la seva residència on més li plagui. Però ara ens trobem que hi pot haver –i n’hi ha– moltes persones de països del tercer món que volen establir-se entre nosaltres per poder gaudir dels serveis assistencials que el nostre estat del benestar els ofereix i que no tenen en el seu país d’origen. Resulta perfectament comprensible i suposo que tots nosaltres faríem el mateix en el seu cas. I torno a fer la pregunta: només per això els hi hem de negar l’acollida? La nostra cultura occidental, de la qual estem –i estic– tan orgullosos ens fa negar els beneficis del nostre benestar a dues terceres parts dels nostres congèneres?
Jo crec que no; que això ens obliga a fer un plantejament més global, però que no ens autoritza a deixar desemparades aquelles persones que han aconseguí arribar. Parlem-ho, debatem-ho i decidim. Però demano que no ens deixem entabanar per interpretacions simplistes com les que pretenen que tots aquest estrangers son delinqüents. Això és pura xenofòbia, que tampoc ens mereixem.
