Qui de nosaltres no ha utilitzat algun cop aquesta expressió quan volem donar a entendre que algú ha de carregar amb la culpa o responsabilitat d’un fet del qual n’és totalment innocent? És una expressió castellana que s’ha introduït al nostre parlar quotidià i que tothom interpreta correctament malgrat el seu origen lèxic sigui diferent. L’ànec no era un menjar exquisit que es posés en mig de la taula i que algú hauria de pagar en contra de la seua voluntat. ‘Pagar el pato’ es una simplificació del mot castellà pacto, i que feia referència al pacte que els jueus tenien amb Deu. Sense plomes entre mig, els cristians dels segles XVI i XVII perseguien acarnissadament qui tenia la gosadia de tenir representat aquest pacte a les sinagogues. Una de tantes dites i refranys que ens sorprenen quan en coneixem el seu veritable origen, com Portar les banyes (en referència a l’orgullosa virilitat dels bous i cèrvids) o No hay tu tía (en referència a l’atutia o ungüent curatiu, és a dir, remei).
Però tornem al pacte amagat al títol. Si desglossem la paraula pacte i n’escrivim alguns sinònims, entendrem per què la majoria de nosaltres, aquells que en nombre som tants, i de retruc cars, ens toca pagar aquest pato sense plomes més sovint del que crèiem: conveni, tractat, transacció, acord i normativa entre altres. Tanmateix, la nostra és, sortosament, una societat de pactes. Sense acords presos i acceptats des de diferents bandes seria impossible avançar per arribar a prendre nous i, en teoria més beneficiosos, pactes. És així. És el famós estira-i-arronsa que hauria de precedir a qualsevol acord de negociació. No és necessari recordar el recent posicionament en bloc de la pagesia contra l’acord comercial de Mercosur per arribar a un nou acord menys intrusiu per a aquest sector. Senzillament, no volien assumir les conseqüències negatives que la posada en marxa que aquest tractat de lliure comerç hauria suposat; en definitiva, no estaven disposats a pagar el pacte.
El 2026 ha començat amb acords i pactes: El finançament singular, que teòricament representarà per a Catalunya un augment de 4.686 milions; la nova taxa turística, que es dedicarà en gran part al fons per al Foment del Turisme, i en menor part a polítiques d’habitatge; el traspàs de rodalies, amb noves promeses de millora; les noves normatives de tractament de residus, la responsabilitat de les quals recaurà directament sobre els ciutadans que juguem net, mentre una bona part de les empreses amb un important impacte mediambiental prefereixen jugar brut i pagar les sancions imposades, abans de complir-les.
I a hores d’ara, molts conductors i conductores ja hauran rebut avisos de pagament de sancions si el seu vehicle sense distintiu circula per les zones de baixes emissions de determinats municipis. Conseqüència d’un acord que, lluny de fomentar l’ús del transport públic (impossible per insuficient), farà fer tripijocs entre els usuaris que necessiten accedir a zones maleïdes perquè han de portar els seus pares dependents al metge, o necessiten col·laborar amb la logística familiar dels fills. Com que la compra d’un vehicle nou queda lluny de les possibilitats econòmiques, caldrà empadronar-se d’estranquis a casa d’algun familiar per poder circular a certes hores pel municipi vetat, o bé demanar un imprescindible distintiu de discapacitat –tenint en compte els passatgers que haurà de portar– que potser li serà concedit al cap de dos o tres anys. Tràmits inacabables i solucions incòmodes per a qui durant més anys ha conservat un vehicle superant totes les revisions tècniques. Mentre, alguns vehicles d’alta gamma amb un índex d’emissions clarament superior, circularan per qualsevol zona. Queda clar quins usuaris hauran de pagar aquest ànec. I molts altres.
