Darrerament ho veig tot desenfocat. Borrós, per ser precisa. Les persones i coses que m’envolten es difuminen per moments. També les lletres de l’article que estic escrivint, fins al punt que em costa redactar-lo. ¿Estaré patint un bloqueig creatiu, o una crisi existencial com el Mel del film Desmuntant Harry de Woody Allen? La visió desenfocada del Mel (Robin Williams), ¿recorden?, és una brillant paràbola sobre la inadaptació de qui es pregunta sobre el sentit de la seva existència. La nostra vida depèn de com vulguem distorsionar-la, ens ve a dir Woody Allen. Així, ves que no sigui que les coses que estan succeint al món les veig tan negres i plagades de fake news que qualsevol intent de trobar la veritat em condueix irremeiablement a la distorsió. Que veig les coses amb mals ulls, que diria l’àvia. Davant el dubte, me’n vaig a l’oculista…
Res de distorsions alienes, el que tinc és una opacitat del cristal·lí que impedeix que la llum m’arribi a la retina tot provocant-me la visió borrosa. ¡Unes cataractes de ca l’ample, vaja! El nom de l’afecció em remet a altres cataractes que s’allunyen de les clíniques, algunes fílmiques. Em venen al cap les de Niàgara amb una Marilyn Monroe més sexi que mai, però perversament inquietant, demostrant que podia assumir papers enllà dels d’una noia curta de gambals. També penso en cataractes físiques esplèndides com les de l’Iguazú, malgrat que darrerament fan figa com una servidora, víctimes dels estralls que els provoca una altra mena de crisi: la climàtica. Tornant al meu mal d’ulls, el pitjor és que no em permet llegir, aliment indispensable si vull seguir escrivint…
Com sigui, entossudida en no admetre que els anys em passin factura, el que em diu la oftalmòloga m’entra per una orella, perdó, per un ull, i em surt per un altre. Enlloc de decidir-me per una intervenció quirúrgica, me’n vaig a la farmàcia a comprar sis ulleres i les distribueixo per tota la casa. Perquè, aquesta és l’altra, la senilitat no admesa em duu a oblidar on deixo les coses. Amb tot, no falla, quan les busco no en trobo ni una. On són? Ja veig (és un dir) que si m’entesto en no assumir, parafrasejant Ortega i Gasset, que jo soc jo i les meves distorsions, no podré veure-hi clar. De no ser que m’adormi, com deia el poeta. Tanco l’ordinador i surto disparada a operar-me els ulls. A reveure! (mai millor dit). Almenys això espero.
