El tarannà únic de Tabarca —especialment de la Tabarca ancorada en el passat de fa cinc o sis dècades— ha seduït el món de la literatura, el periodisme i el cinema. La petita illa alacantina ha inspirat llibres, reportatges i pel·lícules, en general treballs curiosos més que no pas coneguts. El retard econòmic i social que va patir aquest territori, una mena de Las Hurdes insular, fins a temps bastant recents, va generar obres de tot tipus. Per exemple “Tabarca”, la primera novel·la que té l’illa com a gran protagonista. L’escriptor alacantí Miguel Signes narra un drama rural en el que el protagonista, un burgés anomenat Ignacio Ibarzábal, decideix retirar-se un temps a l’illa —corre l’any 1956— i allí se sent ràpidament atret per Amparo Pianelo, una dona casada que l’hostatja a casa seva. ‘Love story’ a banda, les descripcions de l’illa que fa l’Ignacio són demolidores: “La isla falta por completo de todo aliciente que rebase lo vegetativo y animal, no ofrece a sus moradores otra cosa que trabajo embrutecedor y media docena escasa de pasiones obsesivas”.
En canvi resulta més aviat divertida la crònica apareguda a la revista “Blanco y Negro” el 18 de maig de 1963. El redactor, un tal José Luis Castillo-Puche, recull l’opinió que sobre els turistes tenien els tabarquins en aquella època: —”Aquí, sobre todo en verano, vienen muchos extranjeros. Se pasan tres o cuatro días durmiendo en la playa, algunos hasta medio desnudos (…). Luego se van. ¡Están más locos!… I el que li diu el guia: —En la isla están todos medio «chalaos» estos días. Desde hace ocho días tienen luz eléctrica. Calcule. Luego el alcalde de Alicante, su alcalde, les acaba de regalar un aparato de televisión. ¡Calcule! Per no parlar del gran descobriment que, segons li expliquen, va fer la gent del poble: —Hace años, al abrir no sé qué debajo del altar mayor, apareció un general, ¡con sable y todo!” Tabarca ha inspirat també una desena de llargmetratges de ficció i documentals, com és el cas de “Fishbone (Espina de peix)”. Un film estrany dirigit per Adán Aliaga el 2018 en què l’illa esdevé protagonista absoluta. Essent molt jove, Jan va deixar Tabarca i ara és una xef reputada i emprenedora d’un restaurant novaiorquès; torna a l’illa quan s’assabenta de la mort del pare, però el que havia de ser una estada fugaç es va allargant quan comença a reconnectar amb les seves arrels… En tot cas, la cinta deixa clar que la gastronomia, també en la ficció, és un dels plats forts de l’illa.
De petita joia amateur es pot qualificar “Tabarca, una isla de invierno 1971” (https://www.youtube.com/watch?v=WkNDvnkL8XY), un documental rodat per uns hippies francesos que navegant per la Mediterrània a bord d’un petit veler, es van enamorar de l’illa i s’hi van quedar uns mesos. Acollits a casa d’uns pescadors, van testimoniar la dura vida dels illencs, mancats d’aigua corrent, electricitat i de metge, gravant amb una càmera de 16 mm i fent fotografies i dibuixos d’aquella senzilla comunitat. Finalment, els tres joves van deixar l’illa quan l’autoritat els va “convidar” a marxar per evitar que Tabarca “esdevingués una nova Eivissa”. Subtitulat en castellà, el treball és un document històric deliciós. Té a més un doble mèrit: els francesos van perdre el muntatge original, i el que podem veure ara està elaborat amb el metratge sobrant del primer. I és bonic veure com l’actual mestressa de la taverna Burger Sharky, la Rafaela, encara es reconeix a ella i les seves amigues, aleshores nenes, en imatges plenes de lirisme.
